cultura

Cinema

Llarga intensitat

Kirk Douglas, l'actor temperamental del Hollywood clàssic que va interpretar Van Gogh i Espàrtac com si cregués que els reencarnava, compleix avui 100 anys

Hi ha una agressivitat i fins i tot tensió al seu físic que no el predisposaven a les comèdies

Kirk Douglas podria creure que és immortal. Durant la seva llarga vida, ha sobreviscut a la Segona Guerra Mundial, en la qual va combatre; a un accident d'helicòpter, l'any 1991, en què van morir dues de les tres persones que l'acompanyaven; a un Oscar honorífic, que se li va concedir el 1996 sense que n'hagi obtingut cap més; a un infart cerebral, el 2001; a la fama d'un dels seus fills, Michael, i a la tristesa per la mort d'un altre, Eric, per una sobredosi l'any 2005. Semblava un home fort, però potser ni ell pensava que ho fos tant: ha sobreviscut tots els actors masculins de Hollywood de la seva generació i només hi ha una actriu, Olivia de Havilland, que, aquest mateix any, també ha arribat al seu centenari en vida.

A més, Kirk Douglas ha sobreviscut dignament a Hollywood amb una carrera sòlida que en part va construir a través d'una productora pròpia que duia el nom de la seva mare: Byrna. El seu nom real és Issur Danielovitx Demski, nascut el 9 de desembre del 1916 a Nova York dins d'una família pobra d'immigrants jueus russos. El pare era drapaire (el títol del seu primer llibre de memòries és The ragman's son) i, de petit, venia diaris al carrer. Una professora escolar va animar-lo a fer teatre. Es va preparar a consciència i va entrar a l'Acadèmia Americana d'Art Dramàtic, on va conèixer Betty Bacall, que, un cop va fer-se famosa amb el nom de Lauren, va presentar-li un productor cinematogràfic. Havent actuat a Broadway, va passar la prova; però l'any 1942 va enrolar-se a l'exèrcit per lluitar contra el nazisme.

Debut el 1946

Acabada la Segona Guerra Mundial, va debutar com a secundari destacat al cinema amb L'estrany amor de Martha Ivers, un film de sèrie negra de Lewis Milestone; també va singularitzar-se fent de gàngster en una altra pel·lícula del mateix gènere, l'extraordinària Retorn al passat, de Jacques Tourneur, abans d'assumir el 1949 el seu primer paper protagonista a El ídolo de barro (Champion), en què, dirigit per Mark Robson, encarna un boxejador corromput per la màfia. L'any 1951, tres pel·lícules consoliden Kirk Douglas: Camí de la forca, western de Raoul Walsh en què interpreta un xèrif que salva un home acusat d'un crim que no ha comès; El gran carnaval, en què fa d'un periodista sense escrúpols en una història amb tota la mordacitat del seu director, Billy Wilder, i Brigada 21 (Detective story), en la qual, sota la direcció de William Wyler, és un policia amargat i violent que s'acarnissa amb un metge avortista perquè hi té un compte personal pendent.

Aquestes primeres pel·lícules de Kirk Douglas revelen un actor de caràcter, temperamental, que encarna els seus personatges amb una gran intensitat. Així ha estat sempre. Hi ha també una agressivitat en el seu físic i fins una tensió, que podia arribar a la crispació, en el seu rostre que no el predisposaven ni a les comèdies ni als drames romàntics. El seu clotet a la barbeta és el de la picardia més que el de la bellesa. No, Kirk Douglas no tenia el tipus i el capteniment d'un galant. Podia encarnar personatges nobles, però complexos, irascibles, turmentats, obsessionats. No és estrany que Vincent Minnelli li oferís un dels seus personatges encadenats a un somni que pot convertir-se en un malson: el productor cinematogràfic de Cautivos del mal (1952). Minelli havia de sentir-se atret per la intensitat de Douglas, que, a El loco del pelo rojo (Lust for life), va encarnar Van Gogh com si en fos la reencarnació. Si més no, estava convençut que s'hi assemblava.

També va treballar amb Minnelli a Dues setmanes en una altra ciutat, seqüela de The Bad and the Beautiful rodada l'any 1962. Aleshores havia produït i interpretat Els víkings (Richard Fleischer) i s'havia trobat amb Stanley Kubrick, que primer va dirigir-lo en el film antibel·licista Camins de glòria i després a Espàrtac. Douglas va produir tots dos films. Amb el segon, que va arruïnar la Byrna, el guionista Dalton Trumbo va figurar amb el seu nom en els títols de crèdit anys després de ser un dels represaliats de la caça de bruixes. En un dels seus llibres, Kirk Douglas afirma que així va posar fi a la Llista Negra de Hollywood. La família del guionista en té una altra versió, menys complaent amb la suposada heroïcitat de l'actor, que, potser com tants altres, inventa part dels seus records. Però en les pel·lícules esmentades i en tantes altres, la intensitat de la seva presència és una veritat incontestable.

Van Gogh (1956)

Dirigida per Vincente Minnelli, Van Gogh, la passió de viure (títol complet en català, en castellà es va dir El loco del pelo rojo) li va valer la seva tercera nominació a l'Oscar. El personatge es va apoderar d'ell: “No m'he sentit així en cap més pel·lícula”, va declarar posteriorment.

El ídolo de barro (1949)

El primer paper protagonista, el boxejador Midge Kelly, va valer a Kirk Douglas la seva primera nominació a l'Oscar. Un dels films més populars que s'han fet sobre la boxa, en què l'actor llueix en un personatge violent, ambiciós i sense escrúpols.

Camins de glòria (1957)

Títol clau de la Primera Guerra Mundial i del cinema antimilitarista, aquesta obra mestra de Stanley Kubrick va estar prohibida a l'Estat espanyol fins als anys vuitanta, i a França fins al 1975. Això demostra que disparava contra les injustícies de la guerra amb munició de gran calibre.

Espàrtac (1960)

Prova que el pèplum no està necessàriament renyit ni amb l'empremta creativa del cineasta ni amb la crítica política i social és aquesta superproducció que va tornar a reunir Kubrick i Douglas. L'actor encarna l'esclau que lidera una violenta revolta contra un Imperi Romà en declivi.

Riu de sang (1952)

Protagonista de nombrosos westerns, Kirk Douglas es va posar el 1952 a les ordres d'un dels mestres del gènere, Howard Hawks. Actor visceral i intens, va trobar en aquest gènere personatges que li anaven com l'anell al dit.

El gran carnaval (1951)

Ni un mestre de la comèdia com Billy Wilder li va veure vis còmica: el va contractar per a El gran carnaval, en què encarna un periodista sense escrúpols que veu negoci en un accident en una excavació. Una crítica a la premsa sensacionalista que encaixa amb el seu tarannà progressista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona