Llull, tertulià

Amb tota la distinció possible es va clausurar l'Any Llull, ahir al vespre a la Sala Gran del TNC amb la lectura de textos i interpretació musical d'Entre la vinya e el fenollar (Llull i el seu món). Set segles després encara sorprendria algú la capacitat de debatre sense límits i, sobretot, la seva “ètica del dubte”, en paraules del conseller de Cultura, Santi Vila. Efectivament –hi coincidia el president de la Generalitat, Carles Puigdemont–, la seva disposició, tot i una ferma religiositat, a poder ser convençut en les seves converses a Tunis fins al punt d'estar disposat, si trobava les raons més vàlides “a fer-se musulmà”. Llull, doncs, discreparia molt de la tònica general dels tertulians. També, feia broma Jordi Oriol en el darrer text, a commemorar els 700 anys de la seva mort, precisament, un dimarts 13, com un més dels seus suplicis per transcendir el seu valent, tolerant i possibilista discurs.

La commemoració d'ahir va servir també com a antecedent a la rúbrica (prevista per demà dijous) en què la presidenta del govern balear signarà el reingrés a l'Institut Ramon Llull. L'Any Llull ha constatat l'actualitat del seu pensament i ha donat un nou impuls als treballs acadèmics tant a Catalunya com a l'estranger –de les 300 activitats programades, més de 70 s'han realitzat fora del Principat–. També ha ajudat a donar-lo a conèixer a ciutadans que el desconeixien. Bon exemple són les dues produccions teatrals Renard o el llibre de les bèsties (al Teatre Lliure) i el teatre comunitari Llull a la ciutat nova (al TNC).

Maria del Mar Bonet, que la setmana vinent celebra els 50 anys del seu primer concert a l'Ovella Negra, a Barcelona, va oferir tres peces del seu disc Amic, amat, editat el 2004. De fet, a l'escenari, la cantant va celebrar que hi fos Moslem Rahai (flauta nai), que ja el 2004 va interpretar el recital sencer a Damasc. La Mediterrània, evidentment, va ser un punt de trobada (no sempre pacífica) entre cultures. Ahir, Jordi Oriol admetia en un vers irònic (marca de la casa) que aquells que volen una vida millor, hi troben la mort, referint-se al drama dels refugiats, encara per resoldre (el TNC prepara un espectacle que recollirà les veus dels que, havent creuat el mar, esperen la humanitat d'Europa).

Si en la primera part, Pep Tosar, Xavier Alberti, Enric Majó, i Pep Cruz van llegir el mateix Llull, més tard serien Joan Ollé (Verdaguer), Lluís Soler (Vinyoli), Clara Segura (Palau i Fabre), Laia Noguera i Jordi Oriol (amb poemes propis) els que rescabalarien les veus dels que el van voler rescatar al seu temps. Al fons, les pedres silents canviaven d'opinió al caprici de la il·luminació, però seguien sent roca insubornable, com Llull.