Crítica
Com si fos una qüestió de bufar i fer ampolles
El Sodre és una companyia que brilla, que no descuida l'expressió
Sorpresa. Això és el que va generar l'actuació del Ballet Nacional Sodre al Gran Teatre del Liceu divendres al vespre. Sorpresa en el sentit positiu, ja que la companyia va oferir una Coppélia de deu. I això en diferents aspectes. D'una banda, i segurament la principal, el conjunt dels ballarins va estar perfecte, tant en els balls corals –es movien en una coordinació mil·limètrica– com en els passatges de solos i duos, en què els principals van poder lluir la seva tècnica. En general, es tracta d'una companyia que brilla, amb una expressió i interpretació treballades a fons, la qual cosa dóna veracitat als personatges.
El filòsof José Antonio Marina, en una entrevista recent al programa de BTV Àrtic, parlava de com els ballarins de ballet han d'executar moviments tècnicament enrevessadíssims amb l'aparença que allò és bufar i fer ampolles. Doncs bé, això justament és el que van fer divinament els ballarins del Sodre. Penso tant en María Riccetto, que va brodar una Coppélia de gran carisma, realment “ballada” i viscuda, plena de simpatia i generositat, com en Gustavo Carvalho, que estava exultant en el paper de Franz, amb uns grans salts potents i segurs. La parella protagonista de dissabte, Paula Penachio i Lucas Erni, no es va quedar enrere. Penachio amb uns equilibris per quedar-se bocabadat i Erni amb una agilitat en els grans salts i en els girs esbalaïdora.
La d'Enrique Martínez és una versió ràpida, que no defuig la música accelerada per moments de Delibes. Amb tot, la coreografia sempre va a favor de la música. Tot el muntatge és estèticament preciós, amb un vestuari (José Verona) elaborat amb molt de gust. Resta felicitar el gran mag en tot això, el director artístic Julio Bocca, per la gran feina que ha fet al capdavant d'aquesta companyia que ha reviscolat i que esperem tornar a veure aviat.
