En l'any de l'estrella negra

La mort, aquest 2016, s'ha convertit en el gran tema del rock. No únicament per les defuncions de David Bowie, Prince, Leonard Cohen i George Michael, entre molts altres músics, sinó perquè ha estat tractada, des de perspectives naturalment molt diferents, en algunes de les obres discogràfiques més lluïdes de la temporada. En cap, en qualsevol cas, de manera tan agònica com en el Blackstar de Bowie, un disc de comiat que el seu autor va crear al mateix temps que lluitava contra un càncer del qual molt pocs tenien notícia i que, aquestes setmanes, figura en la primera posició de moltes llistes que fan balanç del millor del 2016, entre les quals les de les revistes britàniques Mojo i Uncut. “Mira aquí dalt, sóc al cel: / tinc cicatrius que no es poden veure, / tinc un drama que no podrà ser descobert. / Tots em coneixen ara. / Mira aquí dalt, home, estic en perill...”, cantava Bowie en una cançó, Lazarus, que va adquirir tot un nou significat quan, el 10 de gener, dos dies després de la publicació de Blackstar, Bowie moria als 69 anys. “No tinc res més a perdre”, repetia insistentment el Duc Blanc en la cançó. “Aviat seré lliure...”

Blackstar, una estudiada carta de comiat com n'hi ha hagut ben poques en la història del rock, es manté, gairebé un any després de la seva publicació, com un disc profundament enigmàtic, amb molts secrets, segurament, encara per desxifrar. Que sigui, per a tants, el “disc de l'any”, però, es deu segurament més al seu impressionant poder simbòlic i a les circumstàncies en què va ser creat que no pas a la música que conté, amb molts elements propis del jazz.

L'altre gran disc sobre la mort del 2016 és You want it darker de Leonard Cohen, que també va traspassar poc després de publicar-lo (en aquest cas, dues setmanes). “Estic preparat, Senyor”, murmurava el quebequès en un disc gravat, ja, en condició d'octogenari. La manera com, uns mesos abans, Cohen s'havia acomiadat de Marianne Ihlen, musa i amant dels seus anys a l'illa grega d'Hidra, ja reflectia la serenitat amb què Cohen s'encarava a la dama de negre: “Bé, Marianne, ha arribat aquest moment en què ens hem fet realment vells i els nostres cossos s'estan desintegrant... Penso que et seguiré ben aviat.” I així va ser. A diferència, però, de Bowie, i malgrat el que alguns es van ensumar en un principi, Cohen no va escriure You want it darker en la malaltia, ja que la mort el va visitar sense avisar i mentre dormia, l'endemà d'haver tingut una caiguda aparentment sense importància. Cohen va escriure el seu últim disc, simplement, en consciència de la seva vellesa.

Nick Cave i Lucinda Williams, d'altra banda, encara estan ben vius, però els seus dos discos d'aquest 2016 estan igualment dominats pel tema de la mort. No s'aborda, en el cas de Cave, de manera explícita, però no cal ser massa llest per adonar-se que la tristesa i la melancolia de Skeleton tree, el seu disc número setze amb The Bad Seeds, tenen com a origen la mort del seu fill Arthur, que va caure d'un precipici de vint metres el juliol passat a Brighton, al Regne Unit. Les cançons de Skeleton tree (un altre títol habitual de trobar aquests dies en les llistes del millor del 2016) van ser escrites abans del tràgic succés, però Cave, un músic per a qui la mort ha estat habitualment un tema recorrent, segur que no les hauria cantat igual.

La nord-americana Lucinda Williams, una de les cantants més idònies per donar veu a l'aflicció, basa The ghosts of Highway 20, un disc doble publicat a principis d'any, en la mort del seu pare: el poeta Miller Williams. El resultat és tan terapèutic i catàrtic com, l'any 2007, ho era West, inspirat en el traspàs de la seva mare. “Penso molt en la mort, sí”, admetia Williams en una entrevista al febrer al Wall Street Journal. “Quan som joves ens creiem invencibles, però, a mesura que et fas gran, comences a perdre éssers estimats. Això ja hi és en les cançons de blues, en les velles cançons de folk. Mon pare ja deia que tot el que s'havia escrit, era sobre sexe, amor i mort...”

No es pot dir, finalment, que l'elegíac últim disc de Sisa, l'extraordinari Malats del cel, sigui un disc específicament sobre la mort, però sí que ho és sobre el fet de mirar enrere en el pòrtic de la vellesa. “Ser gran és una cosa que no porta a res més que a una aproximació del final”, explicava a aquest diari Sisa, que des de fa molts anys apunta en una llista el nom dels familiars, amics i coneguts que se li han mort. “Jo, com explico en el disc, segueixo buscant la llum, alguna certesa, però no puc pas afirmar que l'hagi trobat. M'agradaria creure en una pàtria, en Déu, en alguna idea política. Però no ho he trobat.”

Un any, en resum, ple de morts doloroses però en el qual l'art ha estat un bàlsam per afrontar-les.