cultura

Teatre

UNA DÈCADA DE COMPROMÍS

La feina més àrdua de la FEI

Damià Barbany repassa en un llibre la trajectòria de la directora Carme Portaceli, ànima de la Factoria Escènica Internacional (2006-2016)

Teatre obert a visualitzar conflictes d'avui
LLa FEI reuneix un grup d'artistes que entén el teatre com a punt de trobada amb l'espectador d'avui i camp d'experimen- tació des de la paraula, el moviment, l'espai i la música

Crear una xarxa dels diferents agents culturals de les arts escèniques de bell nou. Aquest era el repte inicial de la Factoria Escènica Internacional (FEI). Sorgia després que la producció Mein Kampf al Tantarantana (1999) hagués tingut una vida notable a la cartellera i també amb una gira per Catalunya. Carme Portaceli era el pal de paller d'una idea que ajuntava actors i actrius amb directors, però també músics, ballarins o autors per provocar una nova revolució, després que les alternatives ja fossin una realitat consolidada. Si els anys noranta havia estat la dècada de l'eclosió de les petites sales, al 2006 es plantejava renovar el concepte de companyia. La Nau Ivanow passava a ser el motor del projecte, un espai on es podrien fer temporades escèniques, tot exhibint el resultat de les investigacions dels diferents equips. La presència de personalitats com Marta Carrasco insinuava un notable pes del moviment i la dansa en aquestes creacions, així com la del saxofonista Dani Nel·lo pel que fa al protagonisme de la música en directe. La vinculació de Paco Azorín en la FEI també convidava que la complexitat de la sala fos atacada sempre amb formats diferents.

El llibre Carme Portaceli i la FEI, de Damià Barbany, editat per Arola Editors (que es va presentar fa uns dies a la Biblioteca Francesca Bonnemaisson de Barcelona) assenta bé els antecedents del projecte, fent una incursió en l'evolució de Portaceli. Ella va voler impregnar-se de l'esperit del Lliure oferint-se d'ajudant de direcció per a Fabià Puigserver o Lluís Pasqual, entre d'altres. Si Portaceli havia quedat seduïda per la manera de fer del Lliure, ella volia seguir respirant aquesta ona però partint de les seves pròpies reflexions. Per això, de seguida, es preocupa de conèixer la dramatúrgia contemporània. Portaceli és, per exemple, la primera directora que presenta un Koltès a Catalunya: Combat de negre i de gossos (1988). Ho pot fer gràcies que (aprofitant la seva estada a París gràcies a una beca) coneix l'obra poètica del dramaturg i s'hi llança a dirigir-ne un primer treball. L'agent del dramaturg li va demanar, d'arrencada, uns drets d'autor inassumibles per a una directora que havia col·laborat amb el Lliure però que no tenia el suport dels teatres públics. Per sort, l'empenta de Portaceli va fer que ella mateixa contactés amb l'autor, que li acabaria regalant els drets d'autor. La directora coincideix amb l'autor a voler reclamar les relacions a partir de desequilibris socials (siguin entre l'home i la dona, o entre l'occidental i l'immigrant).

La FEI comença deixant petja del seu teatre amb L'agressor (2006, sobre l'abús d'un mestre a una alumna) i Fairy (2007) un joc cínic de creació col·lectiva. També en el seu primer Nadal aposten per un espectacle nadalenc, de personatges ben anodins: Josep i Maria, a la Ivanow. Ricard II (2009) serà el darrer treball amb seu a la Ivanow. Posteriorment, la companyia es trasllada a altres escenaris com són Nit d'hivern (Romea, 2010), Prometeu (Grec, 2010), La nostra classe (Lliure, 2011), El video no el veu ningú (Mercat de les Flors, 2012), Televisor & misèria de la II transició (Romea, 2013), Krum (Lliure, 2014); Només són dones (TNC, 2015), Esplendor (Romea 2016).

Quan en són titulars, cedeixen l'escenari per a espectacles de la mateixa línia amb repartiments i directors com Carles Fernández Guiua (Venedors, El muntaplats i Macbeth); Juan Carlos Martel (God is a dj, Camp de batalla); Mercè Vila i Godoy (Las chicas de las tres y media Floppies); Marta Gil Polo (Tot blanc o el príncep de Nepal). També Dani Nel·lo té l'oportunitat de fer temporada del seu Massa soroll per a Shakespeare. La FEI, mentre viatja, sempre amb una mirada compromesa amb Lorca (Así que pasen cinco años, a Veneçuela) o amb Te doy mis ojos a Vietnam. La FEI reuneix un grup d'artistes que treballa incansablement i que entén el teatre com a punt de trobada amb l'espectador d'avui i camp d'experimentació des de la paraula, el moviment, l'espai i la música.

Sempre reconstruint

Sempre està tot per fer. O quasi tot. A la insubornable idea de treball i recerca artística de la Factoria Escènica internacional (FEI) li costa mantenir-se en cartellera. La dècada de la seva cursa és de fons. Si la seva intenció era la de construir una companyia estable en un espai on poder-hi fer les seves temporades, només l'empenta i la fidelitat ha permès continuar amb les fidelitats. La directora (i fins ara administradora única de la FEI), Carme Portaceli, ha cedit el càrrec institucional a l'actriu i vicepresidenta Gabriela Flores. Era una raó indispensable des que Portaceli va guanyar el concurs per dirigir les sales del Teatro Español (tot just fa una setmana va presentar el seu programa per als pròxims sis mesos). La situació és d'interinitat? A hores d'ara, no es pot saber els anys que Portaceli dirigirà el teatre municipal a Madrid (el concurs marca un mínim de tres anys prorrogables).

La FEI continua amb una oficina a la Nau Ivanow. Però ja no té la mateixa disponibilitat per fer temporades. Portaceli recorda com a fets insòlits que, des de la primera representació, hi hagués una cua d'espectadors que donaven la volta a l'illa per entrar a veure l'espectacle, en una nau de la Sagrera, ben allunyada del centre de la ciutat. Avui, com a fàbrica de creació, l'equipament es mou per uns paràmetres amb els quals costa més fer coincidir la voluntat inicial de la FEI. Per això, ja són habituals les seves representacions en sales d'arreu de Barcelona (paradoxalment més convencionals del que inicialment es preveia). Han estat habituals als festivals Grec alhora que actuen a sales privades (Romea) i públiques (Mercat de les Flors, Lliure i TNC). Portaceli voldria que totes les fàbriques de creació responguessin a paràmetres com els de la Graner en què es dóna visualització dels processos d'assaig amb el suport del Mercat de les Flors. Probablement, el cas de Sixto Paz i d'Obskené, a la nova Beckett, també són exemples que Portaceli avali.

Fa uns dies, admetia Portaceli que no havia estat possible mantenir ben coordinats els calendaris amb la ballarina i coreògrafa Marta Carrasco que, de mica en mica, ha anat realitzant els seus projectes socials i artístics cada cop més allunyats de la FEI. Fins al punt, per exemple, que el muntatge Només són dones el va protagonitzar Sol Picó i no la Carrasco. Ara, la directora prepara Jane Eyre: una autobiografia per al Lliure de Gràcia (del 23 de febrer al 26 de març). Al repartiment, hi ha Flores i també Pepa López i Jordi Collet (també present a Krum). No es considera una peça de la FEI però són innegables les aliances. També és el cas de Les troianes, que fa temps havia lligat amb el Festival de Mérida i l'Español. Ara, el muntatge (també repetiran Flores i López) no apareixerà (per raons institucionals) com a produït per la FEI, tot i que la dramatúrgia i la manera de donar veu a aquestes dones vexades que recull Eurípides beu clarament de la denúncia constant de Portaceli i el seu equip fidel d'artistes de la FEI. La precarietat cultural endèmica de Catalunya obliga que, contínuament, s'hagi de reconstruir. Això no treu que Portaceli tingui clares les denúncies (no es pot exigir la mateixa ocupació per a un autor contemporani desconegut que per un Shakespeare) i “el cafè per a tots [els artistes] és inviable”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Els Premis d’Arquitectura ja han seleccionat les 24 obres candidates

Girona

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

BARCELONA/IGUALADA
ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA