“La reparació que va fer el franquisme no val”

És una mirada primària, ingènua... El nano va veient les coses i el van impactant, per això els capítols són tan curts, perquè les coses li arriben com sensacions que va copsant de manera fragmentària. No sap qui és qui, només veu la tendresa de la senyora Stendhal, la saviesa de l'avi, la força d'aquest germà que el protegeix i les injustícies a escola, però no relaciona els esdeveniments. A mesura que es va fent gran es va construint un discurs polític i pren partit la família que l'ha acollit, els Stendhal.

És una senyora com tantes dones que hi va haver a Catalunya que van perdre la guerra dues vegades, com a republicanes i com a dones, però van entendre que calia fer un esforç per sobreposar-se i donar educació als fills. Volien imposar-se per la via del coneixement.

Tinc una obsessió per la síndrome de Stendhal, la persecució gairebé impossible de la bellesa, també la moral. La senyora Stendhal lluita contra la injustícia i alhora manté un respecte pels valors morals. També és un homenatge al món afrancesat que ens ha influenciat durant tant de temps.

Aleshores vaig explicar la meva part –que ja era prou trista–, de ser un alumne de pagament, però tenia al costat els fàmuls. Eren fills de pagesos de la zona que treballaven per pagar-se els estudis. Jugaven a futbol a part i quan nosaltres descansàvem ells treballaven a les cuines... Nosaltres no érem conscients que hi havia nens que ho passaven pitjor. En la novel·la tracto del període més dur de la postguerra i vaig fer el personatge fàmul, perquè molta gent m'ha explicat la seva experiència.

No, perquè en la novel·la els escenaris són genèrics. Apareix Girona, però podria ser Vic o Tàrrega. El poble, a més, és imaginari i té parts de molts pobles. El paisatge val per tota la vora del Ter, la Selva o les Guilleries.

El ressentiment als pobles va ser duríssim, i es van pagar preus altíssims en forma de silencis, perquè sabien que si parlaven es quedaven sense feina, sense habitatge... Però a Girona també va ser molt dur, perquè la ciutat respirava l'aire de derrota, fins i tot entre els vencedors. Molts són vencedors resistencials, per això tracto també de la violència republicana. Hi ha bons i dolents col·lectivament, una cosa és que això legitimi les accions individuals. Em reclamo hereu de la República, i fins i tot estic disposat a responsabilitzar-me dels errors comesos, però no de les actituds individuals de gent que matava per enveja, revenja, per furtar propietats, per qüestions sentimentals. Va ser un genocidi perquè es va matar gent per les seves idees o per religió.

Reconec que en un context de guerra t'obliguen a fer coses que no vols fer, com disparar en un escamot d'afusellament. Però als camps nazis podies maltractar gratuïtament o no els presos. Hi ha gent que va saber posar un punt d'humanitat en aquella misèria col·lectiva i la seva suma són els que acaben canviant països sencers.

Totalment, i sobretot gràcies a les dones que van treballar al camp, a la fàbrica, que van dirigir intel·lectualment les famílies, i Catalunya és deutora de la devoció de les dones per l'educació vista com una via d'alliberament individual, però també de classe social.

És una vergonya que després de tants anys encara no es pugui actuar amb una certa objectivitat, reconeixent tothom, demanant perdó per tot el que es va fer malament, permetent que la gent enterri els seus, sobretot els perdedors de la guerra, però també cal tenir presents els guanyadors.

Algunes persones m'han explicat que treuen els monuments dedicats als seus avis, que van ser assassinats injustament pels republicans, alguns simplement perquè anaven a missa o tenien una propietat, gent que no tenia significació política. Des de l'esquerra ens costa molt entendre –des de la democràcia en general– que la reparació del franquisme no val, volen una reparació de la democràcia. Algunes víctimes es van trobar sense voler-ho, perquè no eren feixistes. També recordo que molts republicans van lluitar per salvar aquesta gent, i tampoc van tenir cap reconeixement, com el senyor Stendhal, i a més van ser afusellats després de la guerra, perquè, de casos com el seu, n'és ple a Catalunya.