Quim Curbet remunta el riu Ter en una crònica literària

Sempre s'ha dit que els rius són font de vida. Al llarg del seu curs han nascut pobles, ciutats i civilitzacions. També han estat tot sovint font de disputa i, fins i tot, de guerres. I de desgràcies, com recorden els nostres avis d'antics aiguats. El Ter, el riu gironí per excel·lència, que neix a Ulldeter sota el pic de Bastiments i mor a la Gola en aigües del Mediterrani a tocar de Torroella de Montgrí, és el més llarg i cabalós de les conques internes catalanes.

Es diu que les seves aigües triguen trenta hores a fer tot el recorregut (208 quilòmetres) fins al mar. Molt poc si es compara amb el Nil, que, a la mateixa velocitat, tardaria quaranta dies, des del llac Victòria fins a Alexandria. Eix vertebrador de l'agricultura i de la indústria, el setanta per cent del cabal acaba a les aixetes de Catalunya. Són dades que no fan més que donar sentit a allò que va deixar escrit Santiago Rusiñol fa anys: “El Ter és un riu ben català. No és un riu gandul, és un riu que treballa, que es guanya el pa. Arriba tan cansat del treball, aquest Ter...”

Cites literàries, història i dades que es multipliquen al llibre que acaba de publicar Quim Curbet en l'editorial que porta el seu nom, Curbet Edicions, en col·laboració amb la Fundació Valvi. Es titula El Ter: crònica d'un riu i l'editor, escriptor i fotògraf gironí hi aboca tot el seu coneixement al voltant d'aquest riu als vorals del qual ha viscut la seva família materna al llarg de diverses generacions. Escriu Quim Curbet que aquesta crònica vol ser “la modesta història d'un riu modest, discret i molt humil”. També, com remarca, “tossut”, perquè com bé assenyala és dels únics rius de la conca mediterrània que, en el seu descens envers el sud, de cop i volta remunta i desemboca més al nord.

A l'estil d'El viatge del gironauta, Quim Curbet recorre un itinerari geogràfic per desplegar els seus recursos literaris i escriure en format de crònica un relat amè, distès i enriquidor de tot allò que envolta el riu Ter; descrivint-ne els atractius i els valors històrics, naturals i paisatgístics. No s'oblida de citar tots aquells escriptors que ja han dedicat paraules a aquest riu, així com de reproduir fragments i cites literàries diverses.

L'autor explica la reacció que van tenir els soldats de l'exèrcit roig durant la Segona Guerra Mundial quan en envair Alemanya van endur-se'n les aixetes com a botí de guerra, impressionats de com d'aquells objectes en brollava aigua. Una anècdota que li serveix per preguntar-se si la majoria de catalans saben d'on prové l'aigua i quin viatge ha fet fins a la pica de la cuina o a la tassa del vàter... És per art de màgia? És clar que no, i la resposta està en aquest llibre.