Els jocs de la il·lusió

Desafiant el tòpic i salvant les distàncies de l'autoparòdia, substituïda per una visió social de la realitat, Carmen Amorós (Barcelona, 1961) ens introdueix en una optimista i alhora crítica novel·la, Ales de vidre (Stonberg Editorial), en què reflexiona sobre la crisi d'una dona que arriba als quaranta anys. Amb una prosa brillant i duent-nos cap a zones complicades de l'existència de manera amena, la periodista –actualment col·labora en dos programes d'El Punt Avui TV– condueix per una trama gairebé costumista a la ironia, com si es tractés d'una novel·la dels britànics Wodehouse o David Lodge.

El mateix títol de la novel·la li serveix per fer un resum d'intencions: “Les ales representen la fragilitat dels humans, i de vidre perquè no són flexibles i, a més, es poden trencar. Ho volia deixar clar des de bon començament: per una banda les ganes de volar innates en la majoria dels humans, i el vidre, que t'impedeix fer-ho.” La protagonista no pot escapar de la realitat i el que fa és inventar-se un personatge que, tancat en la seva quotidianitat avorrida, intenta crear un món paral·lel on es pot volar. El joc d'una novel·la dins una altra novel·la, en què Amorós ha volgut utilitzar una periodista, que “no només reflexiona sobre el fet d'escriure un llibre, sinó que s'interroga sobre el procés mateix de la novel·la, tot i que ella d'escriure en sap, perquè es dedica al periodisme”. Quan s'adona que no avança en la novel·la pensa que entra en una zona de risc, que és explicar la seva vida: “Aleshores és el lector qui ha de destriar què és real o inventat en la vida de la protagonista, què és un somni, què és el que voldria però no assoleix perquè està passant. En aquests diferents plànols, també hi ha una sèrie d'objectes que tenen un paper primordial, com un mirall, que alguns han volgut comparar amb el d'Alícia al país de les meravelles, perquè et permet viatjar d'un món a un altre; uns sofàs que canvien de casa o que et fan dubtar de l'àlter ego de la protagonista, uns llums... Totes aquestes incògnites les ha de descobrir el lector, dins unes situacions obertes fins al mateix final.”

Quan li pregunto sobre les vinculacions amb l'humor britànic, descarta absolutament Bridget Jones i es decanta per Wodehouse. “He viscut molts anys a Anglaterra, i tinc una part, barrejada, de sentit de l'humor britànic, que va del Jeeves de Wodehouse als Monty Python. Per mi el sentit de l'humor fa que puguis entrar en un surrealisme que, en comptes d'inquietar, faci riure com l'acudit d'un nen, intentant no caure en l'escatologia, que és pròpia d'un sentit de l'humor català que detesto.” Amorós també remarca que la seva pretensió no era fer una obra d'entreteniment, sinó que volia qüestionar el paper de la solidaritat internacional, de les ONG que envien bicicletes als nens del Sàhara perquè no saben que allà no hi ha ni carrers asfaltats o la tortura que pateixen els animals dedicats a investigació: “El que em resulta més patètic és aquesta societat decadent, on els valors els hem de buscar comprant als grans magatzems o les botigues de luxe.”

La visió amarga connecta amb un llibre anterior, el poemari Quadern balcànic, en què ens va oferir una pregària sobre els combats de Kosova, els camps minats, el foc amic i les hipocresies de la guerra: “Era un estat d'ànim diferent, on la poesia em va permetre entrar, més enllà de la prosa periodística, en un territori d'ombres, d'imatges, com la sabata solitària d'un nen amb un peu destrossat dins. Em permetia que les emocions passessin per sobre de les idees.”