Poema profund i desesperat

Joan Ollé furga en el més profund de l'ànima en aquest En la solitud dels camps de cotó. En una línia encara més obscura que El malentès de Camus (Lliure, 2006), la incomunicació i la por prenen densitat en un espai conceptual i on s'olora la vulnerabilitat i la incapacitat de confiar en l'altre. És una peça espessa, dura, que Ollé la situa en la màxima fondària del pou, sense compassió, escèptic de la humanitat. No busca gaires girs en un text que, dins de la seva foscor, potser hi podria trobar algunes guspires d'esperança. És una reflexió en veu alta expressada per dues veus antagòniques, que coincideixen en una certa desesperació i soledat davant d'allò desconegut, com ara la mort.

A l'escena de la desesperació de Koltès amara el conflicte amb una il·luminació generalment horitzontal (que pretén enfrontar el personatge de la nit amb el del dia). En aquesta impossibilitat de comunicar-se, costa que sigui reeixida la voluntat de trobar confiança, tot presentant-se humil, del personatge de la nit (Andreu Benito). A la desconfiança del veí de la llum (Ivan Benet) se li suma un cert orgull i desig d'ordre i de mantenir un decòrum social. Les interpretacions són condensades, intenses, sense gairebé contacte entre l'un i l'altre.

La il·luminació, de mica en mica, va traslladant el feix de llum al sostre que fa reflexos deformes sobre el pensar dels protagonistes. La metàfora de Koltès trasllada l'espectador allà on aquest vulgui. Sempre seran paisatges desolats, situacions injustes, de fred i pors: la confiança s'escola pou avall.