Cultura

El gran desgavell de Sixena

A part de la sala capitular, Aragó també es vol endur del MNAC les pintures profanes del monestir, un fris de 25 metres que exposa a les sales d'art gòtic

A les reserves del museu, hi ha el pantocràtor del cor de l'església, que no està reclamat
El MNAC es rebel·la contra les acusacions que amaga obres: “Tot el que tenim és conegut”

Si les pintures procedents de la sala capitular del monestir de Sixena marxen mai del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), no faran soles el viatge cap a Aragó. Al Palau Nacional hi ha un altre conjunt artístic de primer nivell que és objecte del desig de la comunitat veïna: els murals profans que havien embellit la sala de la Reina del cenobi. Que han visitat el museu i els han passat per alt? Normal, perquè no estan gaire ben col·locats, i pitjor indicats. Es troben just a l'inici del recorregut del gòtic –i segurament els pertocaria més lluir en el romànic–. És un fris estret, però molt llarg, de 25 metres lineals. Preciós. Vagin a veure'l, i si pot ser aviat, no fos cas que vinguessin mal dades.

Les pintures profanes s'han fet també molt invisibles en el litigi pels béns del monestir. La disputa per la decoració de la sala capitular, rescatada del foc gràcies a una missió heroica de Josep Gudiol als inicis de la Guerra Civil, les ha eclipsat del tot. I han passat coses tan estranyes com ara que el MNAC no va saber que estaven reclamades fins ben començat el judici. Ni la jutgessa hi va parar atenció en les seves disquisicions. Total, que hi ha hagut tanta confusió que les autoritats aragoneses han hagut de sortir al pas recentment per deixar clar que sí, que també estan afectades per la sentència que condemna Catalunya a restituir el patrimoni de Sixena. És a dir: si se'n van les unes, se'n van les altres.

Encara que en qualitat no poden competir amb les de la sala capitular –“probablement, la millor pintura mural de l'Europa del seu temps. Un cas extraordinari”, subratlla la seva principal experta, Montserrat Pagès–, no són ni de bon tros unes obres menors. “Tenen un valor innegable, sobretot per la temàtica de caràcter profà i perquè hi apareixen escenes ben insòlites”, precisa Pagès. Les pintures exalcen la valentia i el coratge dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, l'orde del cenobi de Sixena. Un dels plafons més sucosos des del punt de vista iconogràfic és el que narra l'assalt i la presa de Sant Joan d'Acre.

Aquest fris va ser arrencat el 1960 de la part alta de les parets de la sala de la Reina, una estança que es trobava entre l'església i el claustre i que l'incendi del 1936 va deixar reduïda a unes tristes ruïnes. L'operació va anar a càrrec del Museu d'Art de Catalunya, amb el vistiplau de les monges i davant la falta d'interès de les institucions aragoneses, insensibles envers unes pintures que havien quedat molt danyades per les flames. Com les de la sala capitular, tenen colors alterats i algunes escenes són pràcticament inintel·ligibles.

L'aparició d'aquestes pintures és una de les moltes sorpreses que estan aflorant, i més que n'afloraran, en el conflicte de Sixena. Tot és molt complex i caòtic, com de fet ho ha estat la desgraciada història del monestir des que va entrar en decadència, a finals del segle XIX. Avui costa d'imaginar com deuria ser en l'època d'esplendor, amb diversos cicles pictòrics que ornamentaven gairebé totes les dependències. Pagès indica que els més rellevants es van crear gairebé simultàniament i que hi van intervenir diversos tallers pictòrics. Això explica per què són d'una qualitat dispar.

La diàspora del seu patrimoni va ser sagnant. Resseguir-ne les vicissituds que va experimentar és complicadíssim. Hi ha molta recerca pendent de fer. Però a Aragó tenen la idea obsessiva que el MNAC té amagats alguns d'aquests tresors perduts per por que els hi reclamin.

Ara estan llançant dards enverinats pel misteriós cas d'uns frescos que cobrien l'absis de l'església. Va ser justament Montserrat Pagès, la veterana conservadora de pintura romànica del museu del Palau Nacional, qui va alertar de la desaparició d'aquest conjunt en el llibre Pintura mural sagrada i profana, del romànic al primer gòtic (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), publicat el 2012. Pagès ho va fer amb la millor de les intencions, tot animant Catalunya i Aragó a emprendre “una investigació conjunta” per tal d'esbrinar el parador d'aquest conjunt, que només es coneix per fotografies en blanc i negre.

“De l'absis, al museu no hi ha res ni hi ha hagut mai res”, emfasitza. La seva hipòtesi és que les pintures van ser arrencades a la dècada dels cinquanta. Hi ha un document del 1951 que hi fa referència: un ofici de la Direcció General de Belles Arts que dona permís per a l'extracció. “No precisa a qui, però diu que la intervenció serà tutelada per la Diputació d'Osca”, revela Pagès. L'experta creu que les pintures es van intentar vendre, però que el comissari del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, Carlos Cid Priego, ho va impedir. Molts anys després, als vuitanta, s'hauria fet efectiu el tracte.

On és el cicle de l'absis?

On podrien haver anat a parar? “Si fossin en algun museu, se sabria, tret que estiguessin mal identificades intencionadament per despistar, una pràctica que es feia molt sovint. Deuen ser en alguna o en algunes col·leccions privades, amb tota probabilitat americanes”, raona Pagès.

Hi ha historiadors que pensen que aquestes pintures no es van extirpar mai de l'absis. Senzillament, es van anar degradant gairebé fins a desaparèixer. Pagès, que als anys noranta va visitar el monestir per primer cop, discrepa: “Veus el mur i veus que hi ha hagut arrencaments.” A més, no troba lògic que s'arrenquessin moltes altres pintures de l'església sense gaire o fins i tot sense cap valor, i justament les bones es deixessin morir in situ.

D'aquestes altres pintures de l'església, sí que en pot parlar el MNAC. Tenia setze fragments procedents d'un tram de la nau. Tenia. Perquè al juliol els va tornar a Sixena per ordre judicial, juntament amb altres objectes reclamats per Aragó –són els famosos 51 béns entregats, que des de fa una setmana s'exposen al monestir–. “No tenien cap importància; per això eren a la reserva. Són marges d'una composició, retalls insignificants, el que s'anomenen trialles. Només n'hi ha un que té una certa envergadura (de mides) i un cert interès, però, això sí, no deixa de ser marginal: és una figura monumental de santa Caterina, amb la cara malmesa. El que realment valia la pena era l'absis, i no el tenim. Bé, algú el té”, lamenta Pagès, molt dolguda per les “calúmnies” que tant ella com el MNAC estan rebent darrerament: “Poso la mà al foc que no hi ha res ocult en els fons del museu. No hi ha cap racó, tot està controlat i registrat. I tothom ho pot veure. No s'ha vetat mai ningú que hagi demanat veure les obres de Sixena.” Com a exemple, posa la prestigiosa catedràtica d'història de l'art de la Universitat de Saragossa María del Carmen Lacarra, que va visitar el museu el 2012. “Ella en pot donar testimoni: li ho vam ensenyar tot.”

Fonts oficials del MNAC –Pagès, després de 28 anys vinculada al museu, es va jubilar el juliol passat– insisteixen en aquest mateix concepte: “Tot el que té el museu originari del monestir és conegut, estudiat i divulgat.” Una altra cosa ben diferent és que Aragó, en la seva dèria demandadora, no hagi fet bé els deures. És a dir, que no hagi llistat totes les obres potencialment reclamables –segons la seva teoria que, a partir del 1923, l'any que el monestir va ser declarat monument nacional, ja no en podia sortir res més.

D'aquestes, sí que n'hi ha. En concret, dos fragments pictòrics, guardats a la reserva, que van ser extrets del cor de l'església. L'Ajuntament els va dipositar el 1946 després que haguessin estat adquirits pel Servei de Defensa i Conservació de Monuments de la Diputació. “Al fragment major, que té forma de frontal d'altar, s'hi representa el Crist jutge, amb àngels, apòstols, sants i profetes, que devia formar part d'un judici final”, detalla Pagès. Aquest pantocràtor (de dimensions notables: fa 170x270 cm) no és per desmerèixer. L'altre plafó és petit i representa el cap de dos personatges, un dels quals és un sant bisbe. L'estat de les dues peces és, un altre cop, molt precari pels efectes del foc. I això que l'església és la que va sortir més ben parada de l'incendi.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Èxit absolut del gran concert d’homenatge a Llach, a Verges

Una nit amb sorpreses d’artistes fora de programa, la lectura d’un poema a càrrec de Mònica Terribas o la projecció d’un documental van fer que ahir el concert ‘L’Empordà canta a Lluís Llach’ sortís brodat

verges
 
Guillem Anguera a Enderrock TV

L’acordió de Guillem Anguera sona a Enderrock TV

 

Troben mort a Chester Bennington, líder de Linkin Park

 

Els forenses treuen mostres d’ADN dels cabells, ungles i dos ossos llargs de Dalí

Barcelona
 

Verges homenatja Lluís Llach

Verges
 
Crònica

El secret més ben guardat de Dalí

Figueres
 

El geni surt de la tomba

figueres
 
Crònica

“Dalí avui ho està disfrutant”

Periodista
 

Sinca: “Necessitem més gent que faci el «Cendrós»”

Girona