Controvertit Coderch

José Antonio Coderch (1913-1984) és una de les figures indiscutibles de l'arquitectura catalana del segle XX. Considerat un racionalista però amb un estil molt personal, és l'autor d'edificis tan icònics com ara les torres de La Caixa i els edificis Trade a la Diagonal de Barcelona, la seu de l'Institut Francès i la casa de La Barceloneta. Però en contraposició a la importància i influència de la seva obra arquitectònica, la bibliografia sobre Coderch és escassa, sobretot en els últims anys. Ara, fonamentalment dirigida a un públic no especialitzat, acaba de publicar-se Recordando a Coderch (Librooks), de la periodista Pati Núñez, que recull 21 entrevistes a personalitats i col·laboradors que van conèixer l'arquitecte de prop i que aporten els seus records sobre el personatge. “És un llibre per a no arquitectes, més per descobrir el personatge que hi havia darrere l'arquitectura”, explica l'autora del llibre.

I quin personatge! Ningú nega la seva genialitat com a arquitecte, el seu amor pel treball i la seva honestedat i independència davant els projectes. O la manera elegant d'integrar els exteriors i els interiors i de tenir en compte sobretot les necessitats de l'usuari, dins d'un contenidor elegant. Però també apareix en aquest llibre, amè i ple d'anècdotes, el caràcter controvertit del personatge, a qui no li costava gens insultar o tenir actituds agressives. Una anècdota repetida en el volum, per exemple, és quan, enfadat pel tracte que l'Ajuntament barceloní havia donat a un projecte, es va plantar a la plaça Sant Jaume, va demanar veure l'arquitecte municipal, li va donar una bufetada i va marxar. “Quan va tornar al despatx, li van preguntar què havia fet: «El que he dit, pegar-li una hòstia!»”, explica en el llibre Òscar Tusquets.

El que també recorda l'arquitecte com un personatge provocador és Oriol Bohigas, director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona quan se li va encarregar a Coderch l'ampliació de la facultat a finals dels anys setanta. Justament als corbs corredors d'obra vista i al gran vestíbul que fa de distribuïdor de les aules, concebuts per Coderch, Bohigas, als seus 91 anys, explica que el primer esborrany de l'ampliació que Coderch li va presentar estava fet amb tiralínies, tinta xina i llapis, i que va anar acompanyat d'una “explicació molt senzilla”: “Coderch em va explicar que les aules tenien la forma de cascos de soldats alemanys de la Segona Guerra Mundial.”

Ideologies diverses

Malgrat que Coderch era conegut com a home de dretes, ningú va discutir a l'escola l'encàrrec de l'ampliació. “Tothom estava d'acord que Coderch era el gran mestre de l'arquitectura catalana. Jo mateix, que sóc d'esquerres, era personalment molt partidari de l'encàrrec perquè sabia que el resultat seria molt bo.”

Així que les discrepàncies ideològiques evidents entre els dos arquitectes no van posar pals a les rodes al projecte, que Coderch no va poder veure acabat, ja que va morir el 1984. També recorda que de vegades, en les seves visites a l'escola, deixava sobre la taula de manera molt visible el diari El Alcázar, d'ideologia d'extrema dreta. “Ho feia per provocar”, diu l'arquitecte.

A Bohigas també li “feia ràbia” que Coderch no parlés mai català. Pati Núñez hi afegeix que el més paradoxal és que, malgrat que Coderch era considerat del règim, mai rebia encàrrecs oficials, segurament per la seva llibertat creativa: “Al final de la seva vida va acabar dient a Bohigas que era la primera persona que li havia acabat fent un encàrrec per a una institució pública.”

El també arquitecte Helio Piñón, que era sotsdirector de l'escola en l'època de l'ampliació, remarca d'aquesta obra “l'austeritat, la utilització de materials senzills”. “Coderch tenia una fòbia especial al bloc racionalista de l'arquitectura moderna, perquè els considerava uns comunistes”, assegura. Precisament, amb motiu de la celebració enguany del bicentenari de l'Escola d'Arquitectura, el seu director actual, Jordi Ros, ha anunciat que l'espai exterior de Coderch es vol convertir una illa d'arquitectura.

‘L'Herència'

El llibre, que entre altres inclou testimonis de Josep Maria Ballarín, Josep Benedito, Federico Correa, Miguel Milà, Rafael Moneo i Joan Margarit, té un epíleg dedicat a un projecte que va tenir obsessionat Coderch els seus últims anys: L'Herència. Es tracta d'un projecte inèdit, en què l'arquitecte buscava de trobar una fórmula que permetés atorgar flexibilitat d'espai als habitatges en cas que canviessin les necessitats dels usuaris. “A L'Herència buscava com connectar habitatge en horitzontal però també en vertical. Ell era partidari de canviar els habitatges a mesura que les famílies anaven canviant”, explica Elina Vilà, autora d'un article al final del llibre sobre la descoberta del projecte.

Coderch va deixar la documentació del projecte als seus fills, però fins fa ben poc els plànols no havien sortit a llum. El projecte es va mostrar per primer cop en l'exposició sobre Coderch que va comissariar Elina Vilà i que va tenir lloc a finals del 2014 a l'espai Minim de Barcelona. En el marc de la mostra també es va projectar un documental que recull una part dels testimonis, que ara s'han inclòs en el llibre, que en certa manera tanca una trilogia formada per l'exposició, el documental i la publicació.