Cultura

Claude Barras. se'n parla

“La família genètica no és forçosament la millor família”

La pel·lícula animada per stop-motion La vida d'en carbassó no ha parat de rebre premis i distincions arreu des que es va estrenar al Festival de Canes al maig passat. Fins i tot està nominada a l'Oscar al millor llargmetratge animat. El seu director, el suís Claude Barras (1973), ens explica les claus d'aquest film per a petits i grans, tan simple com emotiu, que s'estrena el 24 de febrer.

Per què va voler adaptar al cinema aquesta novel·la de Gilles Paris?

Quan era nen, vaig veure molts melodrames infantils, estaven una mica de moda als vuitanta. M'agradaven molt, i quan vaig llegir aquest llibre [editat en castellà per Maeva amb el títol La vida de Calabacín], em va recordar aquells films i vaig tenir ganes de fer-ne un així per als nens d'avui en dia.

Ha volgut fer una pel·lícula tant per a nens com per a adults?

Sí, el llibre és molt més per a adults, hi ha descripcions més explícites del que han patit els nens abans d'arribar a l'orfenat. El treball d'adaptació ha estat fer-lo accessible també per als nens, parlar de temes difícils, però sense que sigui massa explícit o violent per a ells. Vaig treballar durant sis anys en el guió, amb diferents guionistes. El tema era massa difícil perquè hi confiessin els productors. Vam fer la història més simple. A mi m'agrada molt la simplicitat. Tant en el guió com en la posada en escena vam buscar fer coses simples. A vegades has de fer coses complicades per després treure el que no és necessari, guardar els detalls en un racó i trobar una mena d'història minimalista, que vagi directa a les emocions. Cal que hi hagi silencis i moments de repòs per deixar pas a les emocions.

És un film adreçat especialment als nens que han patit maltractaments?

Sí, és una pel·lícula que vol retre homenatge als nens maltractats i a la gent que treballa per ajudar-los. Vaig fer algunes projeccions a orfenats i centres d'acollida i és on el van rebre amb més preguntes. Volien saber els detalls de cada personatge. I també hi va haver nens que em van dir que s'havien adonat de la sort que tenien de tenir pares i una vida normal.

Tracta amb cura el tema de l'adopció...

És important no caure en la caricatura. I cal posar-hi humor; encara que els nens hagin viscut coses difícils, tenen ganes de continuar, d'avançar, i tenen ganes de creure que la vida és més forta que les dificultats. Posar humor als moments difícils és part de la solució.

El film apunta que la paternitat no és només qüestió de genètica.

Sí, hi afegiria que el film té una noció de família molt ampla. La família són més aviat les persones que s'estimen entre elles i que decideixen ajudar-se que no la genètica, que a vegades no és forçosament la millor família.

Per què els personatges tenen un disseny tan senzill i colors tan vius?

Escrivint el guió, em vaig adonar que, simbòlicament, era millor posar un fons amb poc color i fer evident la vitalitat dels personatges amb colors més forts, i mostrar així que són més forts que el context social en què han crescut. També els hem fet amb caps molt grans i simples, i amb fàcil accés a la mirada, que és la meitat de l'animació. Volia que la mirada fos una mena de finestra per sentir les emocions dels personatges.Hi ha com una negació de la història. Afortunadament, la gent jove, que ve amb el cap net, sense por de no haver estat a l'altura, sí que estan a favor que les coses canviïn i es faci justícia, i són ells que han agafat el relleu en aquest tema. Ells no hi eren en aquell moment i no tenen motius per aguantar una societat impune.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.