Construcció de Camelot

Ho va dir Jackie Kennedy al periodista Teddy White en una entrevista concedida a la revista Life uns dies després de l'assassinat del seu marit: “Mai tornarà a haver-hi un altre Camelot.” Així va contribuir a la construcció d'una llegenda la cèlebre vídua, que va explicar que a John F. Kennedy li agradava escoltar una cançó del musical Camelot en què el rei Artús afirma al final que cal no oblidar que una vegada va existir un lloc que en un breu, però brillant moment, va ser conegut com Camelot. Jackie, doncs, va aportar la idea que l'època Kennedy era un ideal perdut com aquell món imaginari dels cavallers de la taula rodona.

L'entrevista, amb la referència a Camelot, es fa present en el film dirigit pel xilè Pablo Larraín que, amb producció de Darren Aronofsky, aborda la personalitat de Jackie centrant-se en els dies posteriors a la mort de Kennedy amb una narració fragmentada que crea diverses capes temporals en un curt període. També vol dotar el personatge de capes, des de la pública, que sovint parteix d'imatges d'arxiu, fins a l'íntima (en què, per exemple, s'imagina la solitud de la vídua obrint les estances buides de la Casa Blanca) passant per aquelles en què, entre una cosa i l'altra, es recreen moments de l'entrevista amb White o les seves converses amb Robert Kennedy i altres, com ara per organitzar el funeral del seu marit.

Podria suposar-se que Larraín, després de la seva aproximació tan desmitificadora a Neruda i de la mirada tan desencisada i fins cínica a la història recent del seu país en films anteriors, no s'arronsaria davant de Jackie i del fals Camelot. És cert que el film fa presents les tensions de l'època i que, a un nivell més personal, Jackie hi reconeix la difícil relació amb el seu marit. També s'ha de dir que no fa bugada amb les infidelitats de John F. Kennedy, que, de fet, ha passat prou pel sedàs, a vegades sensacionalista, de la revisió crítica. Tanmateix, resulta sorprenent que Larraín sigui tan condescendent amb Jackie, com si en certa manera n'estigués fascinat (o per Natalie Portman, la seva brillant intèrpret). Essent interessant, és el seu film més controlat i, sens dubte, elegant. Però fa pensar que sigui més respectuós amb una novaiorquesa de l'alta societat que amb els pringats que habiten en la lletjor dels seus films xilens.