Crítica
Amb els instruments ben esmolats
Abans i després del concert de dues hores, Mayall va signar els seus discos
Bona entrada a l'Apolo, temple de la música subversiva, per veure una llegenda del blues europeu, pare i pioner, digui el que es digui, de la generació dels Stones, Zeppelin, Clapton, Animals i companyia. Bona entrada per veure un habitual dels nostres escenaris, el britànic John Mayall, que als 83 anys està immers en la gira del seu nou àlbum, Talk about that, de la qual tenen previstos més de 130 concerts, que els poden traslladar dels Estats Units a Vigo o qualsevol petita ciutat provinciana. A fe que el nostre heroi s'ho pren seriosament, perquè, abans i després del concert de l'Apolo, de més de dues hores, es va instal·lar en un racó de la sala per signar discos a tothom que n'hi volgués comprar. Sap que el negoci està difícil i no li cauen els anells.
El concert a trio va ser potent, tot i que a ningú li hauria amargat una altra guitarra o una banda més completa. De fet, el guitarrista del grup, Rocky Athas, no es va poder sumar a la gira, cosa que va fer que Mayall decidís prescindir-ne per no trencar la dinàmica i adoptar ell exclusivament la posició de solista. No obstant, els veterans Greg Rzab (baix) i Jay Davenport (bateria) van arrodonir la secció rítmica al costat d'un Mayall que va incorporar els teclats, guitarra i harmònica a totes les seves cançons, des de composicions pròpies i del nou disc fins a clàssics de Jimmy Roggers i del malaguanyat Jerry Lynn Williams. El concert anava de menys a més conforme el britànic escalfava motors, tot i que es va sentir còmode des del primer tema davant d'un públic eclèctic i intergeneracional. Mayall no venia a lluir nom ni llorers pretèrits, sinó que va mostrar musculatura i professionalitat, i sense ser un dels vigorosos concerts que havia ofert en el passat, ens va convèncer del tot. El repertori sonava nou, tot i que hi ha peces que toca des dels seus inicis, a la primera meitat dels anys cinquanta. Admirable!
