Una devoció bestial

Venerar els animals és més vell que anar a peu, però en la civilització egípcia el fenomen va passar de la ratlla. Ni les mosques es van escapar de la devoció obsessiva que tenien per tota cuca viva. Aquest insecte que a nosaltres ens fa tanta angúnia simbolitzava els enemics derrotats pel faraó (vaja, que devien caure com mosques). Els artesans més virtuosos les esculpien en or i el lluent objecte es feia servir com a medalla per condecorar els militars més sanguinaris.

Però, no ens enganyem, la mosca no feia ni una mica d'ombra a l'escarabat, un dels preferits dels habitants del país del Nil (sense ànim d'ofendre al gat, molt estimat perquè se'l considerava un bon protector de la llar). L'escarabat piloter, per ser més precisos. En la bola que carrega amb perseverança aquest altre insecte que ens resulta tan antipàtic, els egipcis hi veien el poder del sol, el culte al qual era suprem.

A la botiga del Museu Egipci de Barcelona triomfen els penjolls amb un escarabat petitó i de tots colors, però si en volen veure una d'autèntica, de joia d'aquesta espècie, entrin a les sales del centre, on s'acaba d'instal·lar l'exposició Animals sagrats de l'antic Egipte (és de llarga durada: es pot visitar fins al setembre). Entre la setantena de peces que hi llueixen, hi ha un pectoral amb un disseny híbrid: té cap d'escarabat i cos de marrà, una altra bèstia idolatrada per la seva potència sexual i la seva capacitat de fecundació (competint amb la granota). És bonic i tot, però és que a més aquesta relíquia d'orfebreria tan peculiar havia tingut un propietari d'allò més galant: l'actor Rodolfo Valentino.

Avui qui la posseeix més content que un gínjol és Jordi Clos, el col·leccionista català més malalt d'Egipte, que sempre que té material arqueològic fresc per presumir la munta grossa al seu museu del carrer València. Aquest cop el xou va d'animals, amb un repertori d'obres que custodien alguns dels secrets dels fills del totpoderós Ra. El bestiari faraònic és certament apassionant.

Els antics egipcis adoraven els animals com si fossin déus. Bé, de fet, a alguns els consideraven directament els seus déus, o si més no els representaven totalment o parcialment amb les seves formes i comportaments. Les divinitats egípcies eren uns esguerros que ni les pel·lícules de ciència-ficció de Hollywood superen en originalitat. La deessa Tueris, per posar un exemple total, reunia trets humans (pits i avantbraços) i diferents parts del cos d'animals perillosos: potes de lleó, cua de cocodril i cap i tors de femella d'hipopòtam prenyada. A l'exposició hi ha una estàtua de granit que fa caure d'esquena.

Per aconseguir la imatge ideal del déu Horus no va caldre esquarterar tanta bestiola. El cap d'un falcó el fa imponent. Ni per a la deessa Selkis. Van endollar el cos d'un escorpí a una carona humana ben bufona, i llestos. Clos n'atresora una, d'escultureta preciosa de Selkis que, un altre cop, havia estat en el passat en unes mans ben privilegiades, en aquest cas les de Lord Carnarvon, un dels descobridors de la tomba de Tutankamon (en la cèlebre màscara funerària del qual, per cert, hi ha dos altres animalons estel·lars en la mitologia egípcia: la cobra i el voltor).

Altars divins a part, el cert és que el poble va integrar per complet els animals en les seves vides quotidianes. No en van fer prou de tenir-los per mascotes (els cocodrils es passejaven com senyors a les cases mentre alguns gossos es feien servir per guanyar guerres: el món al revés), sinó que inclús marcaven l'estètica del mobiliari i de pots de cosmètica. Era freqüent que tamborets, cadires i llits tinguessin les potes d'animals. Els més habituals eren els bòvids, el lleó i l'hipopòtam, feres fortes i robustes que els egipcis pensaven que podien transmetre màgicament les seves qualitats als objectes amb què convivien.

I això no és tot, perquè si alguna cosa preocupava de veritat els artífexs d'aquesta cultura tan fascinant i plena d'enigmes era no perdre tot el que havien acumulat en vida quan els arribava l'hora i s'havien d'instal·lar en el més enllà. Per tant, a l'eternitat hi havien d'anar acompanyats dels seus animals tant sí com no. I ja se sap quin era el mètode infal·lible dels antics egipcis: la momificació. Sí, sota la sorra d'Egipte els arqueòlegs també han desenterrat una ingent fauna momificada. Milers. I no es pensin que els sarcòfags que els construïen eren de pa sucat amb oli. No, no. Per a ells també van crear meravelloses obres d'art. A l'exposició hi ha un taüt de fusta, pa d'or i bronze que pertany a un ibis (amb la mòmia intacta a dins). Reprodueix la posició més natural d'aquesta au: potes i ales replegades, cap girat i recolzat sobre el dors. Bestial.