L'animació alternativa

En el cinema d'animació hi ha molta vida més enllà de les grans produccions digitals nord-americanes. Si fa unes setmanes s'estrenava La tortuga roja, avui ho fan dues guardonades pel·lícules d'estètica molt personal i d'una notable cruesa argumental: Psiconautas i La vida de Calabacín.

En la darrera edició dels premis Goya, no només Emma Suárez va fer doblet; també ho va fer Alberto Vázquez amb el curt Decorado i el llarg Psiconautas, aquest codirigit amb Pedro Rivero.

Psiconautas és un conte fosc i trist protagonitzat per dos adolescents que decideixen escapar d'una illa que ha estat devastada per una catàstrofe ecològica. Segons Vázquez, amb el film “volia representar una metàfora sobre l'adolescència ambientada en un món fantàstic en el qual pogués passar de tot. M'agrada la llibertat de crear un imaginari propi a partir de les faules, dels contes”. Els personatges de Psiconautas són animals antropomòrfics per buscar “el contrast entre la forma i el fons, partir de personatges infantils per explicar històries adultes. Els animals són universals, són icones, no tenen temps ni lloc, són anacrònics. És com pervertir els personatges de Disney o de les sèries d'anime per parlar de problemes més realistes”. Psiconautas es basa en una novel·la gràfica del mateix Vázquez, per a qui còmic i animació “són cosins però no germans. El còmic és molt més lliure, és més semblant a la literatura, pots fer microhistòries dins d'històries. El lector es pot aturar quan vulgui, sap que hi ha el·lipsis entre vinyeta i vinyeta”.

La vida de Calabacín, per la seva banda, és una producció francosuïssa, realitzada en stop-motion per Claude Barras, sobre un nen que ingressa en un orfenat quan es mor la seva mare alcohòlica; és una de les candidates a l'Oscar al millor llargmetratge d'animació.