cultura
Els Amics de les Arts
GRUP DE MÚSICA
“Hem entrat a jugar en una altra lliga”
Ens hem hagut de posar molt les piles. En Tony Doogan [productor] ens ha fet pencar de valent
Sempre ens n'hem fotut, de nosaltres, i ho seguirem fent. I de les crítiques, n'hem fet una cançó
Quasi tres anys després de Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, Els Amics de les Arts tornen avui amb el seu tercer disc després de l'esclat de Bed & Breakfast (2009). S'anomena Un estrany poder (Sony Music) i es fa difícil parlar-ne sense destacar l'aportació del productor escocès Tony Doogan, al darrere d'alguns dels millors discos de Belle & Sebastian, Mogwai, David Byrne, Teenage Fanclub, Snow Patrol, Super Furry Animals i, des d'ara, és clar, Els Amics de les Arts, embolcallats en aquesta ocasió d'un pop-rock contemporani, vigorós i amb puntuals tocs d'electrònica. “Si, l'any 2005, asseguts al sofà al pis d'estudiants ens haguessin dit que, dotze anys després, en Tony Doogan ens produiria un disc i en Greg Calbi [responsable de l'acabat del Born to run de Bruce Springsteen o el Wall and bridges de John Lennon, entre dotzenes d'altres obres mestres] ens el masteritzaria, no ens ho hauríem cregut”, afirmen.
Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué (que a Un estrany poder han tingut la col·laboració de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i el Quartet Mèlt) començaran el 20 d'abril a Llinars del Vallès una gira amb dates confirmades, de moment, a Valls (21 d'abril), Igualada (22), Torrefarrera (29), Girona (30), Barcelona (4, 5 i 6 de maig), Palma (13) i el Canet Rock (1 de juliol).
Quins són els avenços més destacats que han assolit amb aquest nou disc?
(Joan Enric Barceló) El problema que tenim ara és que no sabem gaire com catalogar els discos anteriors. Ens agraden, i ens representen, però el paradigma, a nivell sonor, tal com s'adonarà l'oient al cap de deu segons de pitjar play, és molt diferent. Crec que Bed & Breakfast, Espècies per catalogar i Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure, d'alguna manera, tanquen una trilogia, i ara ens trobem davant d'un renaixement. Hem entrat a jugar en una altra lliga, i estem molt còmodes i contents d'haver-ho aconseguit.
El fet d'haver-se posat en mas del productor Tony Doogan hi té molt a veure, és clar.
(Dani Alegret) Sí, ens ha ajudat a entendre, sobretot, què convenia exactament a cada cançó. Té una gran habilitat, per exemple, a l'hora de simplificar les coses quan cal fer-ho. Ens ha fet entendre que si algú de nosaltres no tocava res en una determinada estrofa, no passava res.
Va demanar-los una traducció de les lletres?
(Eduard Costa) Sí, en alguns moments podia semblar que no li interessava i que se n'havia oblidat, però tard o d'hora t'acabava demanant la còpia. (J.E.B.) Sí, de fet, unes setmanes abans d'entrar a l'estudi ja ens va demanar una traducció de tot el que dèiem en el disc. Quan tocava cantar-ho hi havia moments que no sabia exactament què deies, però això en lloc d'un handicap es va acabar convertint en tota una virtut. A vegades deia: “Això no està bé...” Li preguntaves què fallava, ja que el que havies cantat estava ben afinat i pronunciat, i ens feia entendre que allò “no li arribava”. Com que no entenia la lletra, calia que li arribés de manera més sensorial.
Pot ser que una de les principals diferències entre treballar amb productors de fora i productors d'aquí és que als de fora ningú els discuteix res i se'ls diu que sí a tot?
(Ferran Piqué) Podria ser, però en el cas del Tony es va guanyar plenament la nostra confiança. Anava provant coses, donant-nos consells, i no teníem més remei que donar-li la raó. I no crec que això fos perquè fos estranger. Si hagués estat d'Amposta li hauríem acabat dient igualment que sí.
És un disc per cantar, en els concerts, a pulmó obert, ple de “na-na-nàs” i “la-la-làs”.
(J.E.B.) Sí, en Tony estava molt obsessionat perquè les cançons tinguessin un “bon hook” [ganxo]. Insistia que havíem de ser competents, per exemple, en allò que ell anomenava “la batalla dels festivals”. Que poguessis sortir a tocar a les tres de la tarda davant d'un públic que, a aquella hora, no està gaire per la música, i amb un simple acord de guitarra et fessis sentir.
(D.A.) I, en aquest sentit, no hi ha res millor per això que un “na-na-nà” o “un la-la-là”.
Fa la impressió que les veus els han portat feina, aquesta vegada.
(D.A.) Molta, i és que tots ens vam haver de posar molt les piles a l'hora d'assajar. Vam estar preparant-ho durant mesos amb una coach de veus i, a l'estudi, hi vam arribar com mai hi havíem arribat. No hem tingut temps, en aquesta gravació, d'estarrufar-nos al sofà en els moments morts. En Tony em venia i em deia: “Això queda un pèl despullat. Au, Dani, busca un parell de veus que no sonin exagerades i que una tingui una mica de contrapunt. M'ho ensenyes d'aquí a deu minuts?” Ens ha fet pencar de valent...
Els ha deixat mai d'importar, com ironitzen a ‘El Gran Hit', que els diguin que “no són més que una banda de pseudopoetes que, fent quatre acords, es pensen qui sap què”?
(J.E.B.) Home, fa mal. Al principi, de fet, en feia bastant... (E.C.) No som de pedra ni estem per sobre de res... (D.A.) És una cosa que jo ja havia d'aguantar durant els certàmens literaris de l'escola. Tocava el piano, cantava cançons i ja es reien de mi. Deien: “Mira, ja arriba el poeta.” (E.C.) Fas cançons buscant, d'alguna manera, la teva autenticitat. Si fas una cançó i t'hi sents connectat, el que puguin dir es relativitza molt. Al final, qualsevol pas que fas, si l'has triat, és perquè ho vols. I ja poden dir el que vulguin.
En qualsevol cas no és nou en vostès, això de riure's d'un mateix.
(J.E.B.) És part del grup! Ahir algú ens deia: “Ei, molt bo això d'enganxar-vos al carro de les lletres autoparòdiques!” I jo vaig contestar: “Perdó?” Ara, simplement, hem fet allò que la merda es torni or. I de les crítiques n'hem fet una cançó. A 4-3-3, una cançó de Bed & Breakfast, ja hi havia allò de: “Nena, saps que tinc un grup? Toco als Amics de les Arts! Un grup... de què?” Sempre ens n'hem fotut, de nosaltres, i ho seguirem fent.
Quines lletres es van proposar fer, aquest cop?
(J.E.B.) Ens agrada dir que han adquirit un punt més impressionista. Fins ara teníem una mica de por que la gent no veiés allò que nosaltres volíem dir, de manera que agafàvem l'oient i l'acompanyàvem. Aquesta vegada, i empès pels meus companys, hem intentat fer altres coses i generar sentiments, o sensacions, més enllà d'allò purament descriptiu. Hi ha cançons fàcils de caçar, com ara Salvador, o Apologia de la ingenuïtat, però també d'altres en què la lletra no s'entendrà a la primera. Recordo que en Tony ens deia que si les lletres són una mica més obertes, i si calles més, la gent ja emplenarà aquests espais...
A ‘Les coses' citen la relació de Paul Simon i Art Garfunkel. Es porten, entre vostès, ‘tan bé' com ells?
(J.E.B.) Això, de fet, va ser una referència al New Raemon [que, l'any 2008, va publicar un disc anomenat A propósito de Garfunkel]. (D.A.) En qualsevol cas malament anirem el dia que, entre nosaltres, no hi hagi conflictes, ja que aquests ens fan més forts. Quan presentes una idea i a ningú li agrada és dolorós, però d'aquests xocs creatius, entre nosaltres, sempre n'acaben sortint coses millors.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
