La dona, en primeríssim pla

L'adaptació d'Anna Maria Ricart incorpora seqüeles del clàssic de Charlotte Brontë que permeten expressar la veu de la inquietant Bertha, en ple deliri. Si Brontë va voler reivindicar el paper de la dona en un món jeràrquic i d'homes, també és apropiat que Portaceli vulgui donar la veu a la dissortada i maleïda per tots els lectors. L'obra concentra bona part del muntatge entre Jane i Edward Rochester, fet que l'apropa perillosament a un melodrama fulletonesc. Però la personalitat i el raonament de Jane escapça la possible vacuïtat. Si Strindberg castiga la dona en el seu canvi de papers a La senyoreta Julia el 1888, Brontë reivindica el 1847 l'amor de la institutriu amb el turmentat amo: efectivament, una mirada trencadora per la seva època i, depèn com, encara per a molta gent d'avui.

L'escena és un mar de contrastos: blanc sobre negre. Intèrprets que es desdoblen en personatges contínuament, explotant matisos i racons d'emoció contrastats; música incidental que acompanya i una Ariadna Gil pletòrica, segura en el text i en el gest: que domina l'escena perquè es creu el personatge fins a la medul·la. Abel Folk acompanya en aquesta èpica cavalcada, suau, amb la contenció que li permet intuir que ella és una fada i que ell amaga un secret inconfessable. És cert que l'obra trastoca la fortuna dels personatges i que ella passa a ser dominant. Potser és massa novel·lesc, però permet demostrar com ella practica la seva llibertat, amb una honestedat que captiva. Portaceli aconsegueix una simfonia coreografiada d'emocions i moviments en un espai allargat i abocat al públic. Un treball que recorda la contundència de Només són dones (T. Alta, 2015), La nostra classe (Grec, 2011), o aquell Què va passar quan Nora va deixar el seu home, de Jelinek (TNC, 2008).