“Escriure és una mica com jugar als escacs”

La Farishta és una noia que s'està buscant, que passa d'intentar saber com és ser filla a saber com és ser mare. És un joc entre aquests dos pols. N

o sap d'on ve i vol esbrinar-ho, i en aquest procés descobreix coses que segurament no volia saber.

Farishta és la història d'un fracàs: la meva intenció era fer un relat curt sobre una noia que arriba a unes illes paradisíaques que finalment resulten ser tot el contrari del paradís. Sempre que començo una novel·la penso que serà curta, però mai ho aconsegueixo. M'agrada que els meus relats tinguin capes; que mentre el lector llegeix trobi una història d'aventures però també la història d'una nena que busca la seva identitat i la visió dels pares que han perdut una filla. M'agrada que estigui tot escalat. El 2012 la meva dona i jo vam començar un procés d'adopció. Quan ens van assignar el nen vam anar tres mesos a Madagascar i jo ja havia escrit la meitat de Farishta. Vaig pensar que l'acabaria allà, amb el meu fill, però vaig descobrir que la paternitat és absorbent. Aquesta experiència com a pare la vaig haver de liquar, no en podia prescindir. La novel·la va créixer perquè la meva biografia també va créixer.

M'interessava molt que l'aïllament de la Farishta fos absolut. Això avui dia és impossible. Volia forçar el fet que la protagonista visqués en una mena de presó sense gàbies, on les reixes són l'aigua, i el 1993 és l'últim moment abans de la híper connexió. La Farishta està incomunicada; si vol saber d'algú ha d'enviar una postal. D'altra banda, tenia ganes de parlar de música; a la història hi ha un gran diàleg musical. Quan escric, alterno novel·les molt documentades amb altres en què puc parlar de la pròpia experiència. Després de Bioko, per la qual vaig informar-me moltíssim, volia recórrer als fets que jo havia viscut durant l'adolescència. La Farishta del 1993 és poc més gran que del que jo era aquell any i, per tant, sé què passava aleshores.

Doncs tenia quinze o setze anys. Estava boig, era un adolescent. M'agradava molt el grunge, l'estil de camisa de quadres i pantalons estripats. Portava el cabell afro, més llarg al darrere perquè em creixia molt arrissat i jo el volia llarg. Vaig passar diverses etapes, però allò era adolescència pura.

Sí, les cinc novel·les es poden llegir per separat, les històries es tanquen, però entre elles hi ha connexions, detalls, escenaris i personatges compartits. Al meu cap està tot lligat, ja tinc unes vuit novel·les més pensades. En la següent hi apareixeran personatges que hem conegut a Farishta. Un dels problemes d'escriure així és que he de meditar cada escena. Per mi escriure és una mica com jugar als escacs; amb cada peó que moc estic pensant en les pròximes sis jugades. La propera novel·la és a Madagascar. Torna a ser una història de venjança i hi veurem Douglas Moriarty.