Crònica
Escriptors del salvatge i el bàrbar
“Prudenci i Aurora Bertrana eren personalitats contrastades i oposades”
El Palau de la Generalitat va acollir ahir al vespre l'acte inaugural de l'Any Bertrana, que commemora el 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125è d'Aurora Bertrana, la seva filla. “La commemoració ens brinda l'oportunitat de recuperar l'obra de Prudenci Bertrana, que va molt més enllà de Josafat, i la d'una autora no menys important com Aurora, ja que part de la seva obra està inèdita.” El conseller de Cultura, Santi Vila, va obrir els parlaments amb una lloança de Prudenci Bertrana, de qui va destacar no només la qualitat de l'obra literària, sinó també la personalitat: “Era un home lliure, insolent, que s'estimava la vida malgrat que aquesta no el va tractar gaire bé.”
El conseller també veu l'Any Bertrana com una ocasió per fer un homenatge a Girona, “una ciutat que ha sabut produir obres i trajectòries excel·lents des de tots els punt de vista”, i va afegir: “Girona ja no és la ciutat trista i medieval.”
Amb una simpàtica corbata de motius literaris (unes lleixes atapeïdes de llibres), el comissari de l'Any, Oriol Ponsatí-Murlà, va parlar dels dos escriptors i de les seves diferències: “Prudenci i Aurora Bertrana eren personalitats contrastades i oposades; ella, tocada per la febre de l'aventura –va viure a Suïssa, el Marroc, França, Tahití...–, mentre que ell només va arribar a anar a Perpinyà.” En tot cas, ambdós van estar cridats per la literatura, encara que el pare, va explicar Ponsatí-Murlà, va intentar reconduir la seva filla cap a la música per evitar-li neguits econòmics. Si bé tenen estils diferents, “tots dos comparteixen un enamorament espontani per tot allò salvatge, bàrbar”. Així, si el pare s'emmirallava en els “herois particulars”, llenyataires, caçadors, alguns dels quals va conèixer, la filla, “la cabreta” –com l'anomenava el pare–, va trobar el paradís no corromput a l'altra punta del món, a la Polinèsia que omple la seva obra.
La seva trajectòria es va veure estroncada per la guerra civil i el franquisme els va condemnar al silenci. “Quan Aurora torna a Catalunya després de l'exili a Suïssa, el panorama no té res a veure; es va recloure i va dedicar-se al record. Aleshores va escriure els dos toms de memòries, un testimoni d'una vida excepcional.”
A l'hora d'analitzar la seva obra, el també editor va assenyalar que Prudenci Bertrana era un autor d'una gran espontaneïtat lèxica, “usava un català en una època en què ningú l'escrivia, però tothom parlava amb una riquesa i vivacitat que avui, amb la normalització lingüística, ens és del tot desconeguda.” Aurora, menys prolífica que el pare, va conrear tanmateix diversitat de gèneres.
L'acte, al qual van assistir representants del món cultural, es va amenitzar amb lectures de fragments dels escriptors, així com actuacions musicals inspirades en aquests. Va cloure la celebració el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que, a banda de congratular-se de la concessió del premi Pritzker a l'equip RCR d'Olot, va defensar l'Any dels Bertrana: “Serveix per revisitar-los, rellegir-los a la llum dels nous temps, ja que les obres mestres són les que resisteixen vives el pas del temps, i tenen coses a dir-nos encara avui.” I va reblar: “No sempre fem prou reconeixement a la creativitat i al talent que tenim a casa nostra.”