Cultura

Raimon

Cantautor. El mes de maig s'acomiada amb dotze concerts al Palau de la Música Catalana

“Mai no m'ha agradat dir el que no penso i el que no sento”

Del Palau de la Música Catalana m'agrada, sobretot, la proximitat amb el públic De la meva carrera valoro molt que sempre hi hagi hagut públic, fins i tot en moments difícils
Plantejaré uns concerts des del punt de la vista de la gent, amb una trentena de cançons Potser m'equivoco i aquí es fa un estat i Europa l'accepta. Però em fa por que hi hagi una gran decepció
No he vist mai cap raó per abandonar la llengua que he mamat. No hauria semblat jo mateix
Poder tornar a cantar-hi i rebre un reconeixement del País Valencià ha estat un goig

Raimon tancarà més de cinquanta anys de carrera aquest mes de maig vinent amb dotze concerts al Palau de la Música Catalana a Barcelona. El cantautor de Xàtiva, que ha fet 76 anys aquest desembre, ens atén prop de casa seva, a tocar de les rambles barcelonines, un barri en transformació on els turistes són els dominadors. Fem l'entrevista, però, en un bar de tota la vida, el Castells, amb una barra oberta al carrer, on el cantant és conegut i respectat.

Per què el comiat al Palau de la Música Catalana?
Perquè és un lloc que sempre m'ha agradat molt i també perquè és on més vegades he cantat, quaranta-sis vegades en solitari i quatre o cinc més amb altra gent. La primera vegada que canto al Palau és el 1965 i el primer recital que hi faig en solitari és el gener del 1967, amb dos concerts, dels quals en va sortir un disc, Raimon al Palau.
Què té d'especial el Palau?
Per començar, l'arquitectura és imponent; després hi ha el fet que sigui un teatre gestionat per una fundació popular que té el seu origen en el cant coral, l'amor a la música. Ara ha passat tot això del Millet, que al final, dins la història del Palau, serà una història lletja per part d'uns dirigents. Del Palau m'agrada molt també la proximitat amb el públic. La gent de galliner, per exemple, tot i que físicament està lluny, jo sempre la sento molt a prop. Hi estic molt a gust. Després té una capacitat que no és una animalada, vull dir que no és com un Sant Jordi i no has de posar una pantalla perquè et vegin, que és una cosa que a mi no m'agrada.
Feia temps que hi pensava?
Uns quants mesos. Cal tenir en compte que tenir unes dates al Palau de la Música en el mes de maig i en dissabte i diumenge, si no ho penses un mínim de dos anys abans, no ho aconsegueixes. Això ja indica que fa temps que ho tenim pensat. Dic nosaltres perquè parlo de la meva dona Annalisa i jo. Ho portem junts des de sempre: jo canto i ella porta la part d'organització.
I per què ara i no fa tres anys o d'aquí a dos?
El fet és que, per les raons que sigui, ara em costa més acabar les cançons, també em cansa més anar d'hotel en hotel, menjar fora, totes aquelles coses que fins fa cinc o sis anys fins i tot et feien goig i no ho notaves, ara les fas una mica a contracor. Quan estic a l'escenari m'oblido de tot això, però en acabar ja estàs pendent de si el coixí del llit de l'hotel estarà bé, de si farà fred a l'habitació, del menjar, dels viatges, cada cop més incòmodes des que hi ha el low cost. Això d'una banda, l'altra és que ja tinc més de cent cinquanta cançons publicades. Després, cadascun de nosaltres som un món. Pete Seeger va estar cantant fins als noranta i escaig anys. Era d'aquelles persones que si no cantava es moria. Fins ara jo també he sigut així, però ara he arribat a la conclusió que ja està. Sóc molt exigent amb mi mateix. I si per acabar una cançó hi estic un any no me'n puc esperar dotze per treure un disc. Penso que queden uns anys que es poden viure d'una altra manera.
Vol dir que ha minvat el seu poder creatiu, en certa manera?
Com deia, em costa més acabar. Això em crea una certa insatisfacció personal i no acabo de trobar el punt. D'altra banda, des de sempre intento no repetir-me, ni musicalment ni literàriament. Això et va estrenyent les possibilitats. A mi les cançons sempre m'han sortit de manera espontània. Sempre he anat així. Tens alguns versos i algunes notes pel cap i en tres o quatre anys no hi trobes el què i després les acabes d'un cop. Resulta que això no em passava només a mi. En Joan Miró m'havia explicat que havia començat un quadre i que l'havia deixat molts anys i que després un dia el mirava i l'acabava ràpid.
Quines cançons cantarà?
Faré una tria, evidentment, però encara no l'hem concretat perquè no hem començat a assajar. No vull que tot plegat sigui com un autoretrat, ni tampoc una autobiografia, però si que vagi lligat a la meva evolució de tants anys de carrera, que voldria poder sintetitzar en un màxim d'unes trenta cançons. Si fossin més es podria fer pesat per al públic.
Seran iguals tots els concerts?
No ben bé, hi haurà petites variacions. No som tan mecànics! Vull tenir unes quaranta cançons i d'aquí anar triant amb unes de base que sí que cantarem cada dia. Hi ha cançons que no poden fallar i que segur que cantaré. Seran uns concerts que no plantejaré, com he fet en moltes altres ocasions, des del punt de vista del que per a mi és més bo. Tot al contrari: els plantejaré també en funció del públic, de fer-los plaer.
Alguna cançó inèdita?
Si l'acabo d'acabar, sí. Alguna n'hi haurà, al final, segurament.
De què se sent més orgullós de tots aquests anys de carrera?
Home, que he estat prou honest i que no ho he fet malament i bàsicament que, fins i tot en els moments més difícils, sempre hi ha hagut públic. He pogut viure de la gent que ha vingut a escoltar-me, quan això era molt difícil i molt complicat en un mercat reduït i amb una llengua minoritària i vist com estaven les coses i com encara sovint estan en aquest país. Al País Valencià, vull recordar-ho, he estat més de vint anys, quan ha manat el PP, que no em deixaven entrar a la xarxa pública de teatres ni pagant. Un altre exemple: la meva presència a TVE ha estat purament anecdòtica, des del franquisme fins ara.
Creu que una de les raons que han fet distanciar Catalunya d'Espanya és que la cultura catalana no hi arriba, allà?
No arriba res. Només una miqueta a Madrid, en un cert sector social que estan atents, i també una miqueta al País Basc, per la mateixa raó, però res més. Hi va haver una petita obertura durant la transició però a partir del 1984 es talla tot. A tots nivells. A nivell cultural, però també econòmic. Ho demostra el fet que comencen a fer trens a tot arreu, menys al corredor mediterrani. Tot amb la connivència de la dreta i del socialisme espanyols.
Per centralisme o per impedir que el País Valencià i Catalunya connectin?
Per les dues coses. Tota la maniobra blavera ve des de Madrid i la Bíblia en valencià, i tota la constitució en valencià, que té tres paraules diferents de la catalana, i el vocabulari de Canal 9 amb prohibicions absurdes de paraules que sonaven més catalanes que valencianes. I tot això amb els socialistes manant! Quan arriba el PP tot plegat va encara més avall. Però la qüestió és que tot es fa sobre un substrat real, sobre una situació d'analfabetisme propi i de desinformació. I no només això, sinó sobre una societat subvencionada en part per imposar aquest criteri. Ara tot això es va sabent, d'entitats i gent que han rebut diners per escampar una idea de la llengua diferent del català. Unes animalades!
Malgrat tot, la llengua ha perviscut al País Valencià.
Hi ha una cosa important, que és la llei d'ús que van fer els socialistes i que va permetre que el valencià entrés per primer cop a l'escola. Evidentment, no és un fet generalitzat com a Catalunya, però comença a haver-hi gent que aprèn valencià. Quan entra el PP, la llei ja fa uns quants anys que està en vigor i no poden carregar-se-la. Això sí, posen totes les dificultats que poden, com el fet de no permetre que siguin vàlids els títols trets a Catalunya i a les Balears. Les coses tampoc han canviat tant últimament. Quan veus la televisió al País Valencià t'adones que hi ha una absència total de Catalunya. Es fa crònica del procés per fer empipar els espanyols però el que és la informació cultural, res. Just una mica de música, exposicions, pintura, però on hi ha la paraula, la llengua, tot fora!
Poder tornar a cantar al País Valencià i rebre'n el reconeixement popular i institucional ha estat important?
Per a mi ha estat un goig. Molt bonic. Tornar a cantar a Xàtiva també. No ho havia fet des del 2010, quan a l'Ajuntament ens van llogar car i a contracor el teatre i vam fer-hi tres recitals plens de públic. També havia estat molt difícil cantar a València pel boicot dels populars.
Està esperançat amb el País Valencià?
És molt difícil, molt difícil. No puc dir que estic desesperançat perquè estic desesperançat des que vaig nàixer! Hi ha aquell vers de l'Espriu que diu “parlo d'esperança desesperançat” i després hi ha l'Indesinenter: “Mai no hem pogut desesperar del vell vençut.” És a dir, no desesperem, però ho tenim ben complicat. S'ha de tenir en compte que encara la llista més votada ha estat la del PP. Tenint mig PP a la presó encara els voten! Són aquestes coses que dius: Com és possible? Un munt de gent a la presó i un munt de gent esperant per anar-hi i encara els voten. M'agradaria que l'actual govern anés bé. Així ho espero, el president Ximo Puig sembla bastant hàbil però, d'altra banda, la composició del govern és de quotes de partits i dins els partits hi ha coalicions increïbles. D'altra banda, el blaverisme no s'atura i són més de vint anys maltractant la gent.
Vostè que ha estat un lluitador per la llengua, com entén la negació permanent de la unitat lingüística?
Costa d'entendre, però es pot entendre. El català no és la llengua hegemònica d'Espanya, sinó que aquesta és el castellà. I si tu t'apuntes al castellà tens unes possibilitats que no tens si t'apuntes al català. Si no hi ha un sentiment previ d'arrelament en valencià, la gent pot pensar que no t'aprofita per a res. I com que no t'aprofita per a res, en comptes de dir “aquesta és la meva llengua”, que és l'actitud generalitzada a Catalunya, doncs s'abandona. D'altra banda, els grups valencianistes sempre han estat grups minoritaris. Als anys 60 a Catalunya ja hi havia escoles i un cert moviment. A València amb prou feines res, tret del Rat Penat, per exemple, que era una cosa molt poca cosa. Més tard, al voltant de Fuster es comença a crear un altre món més destacable. El valencianisme que sempre hi havia hagut estava lligat al folklorisme, un valencianisme molt de la barraca. No hi ha la modernització que engega a Catalunya el modernisme. Això dura durant molts anys. D'altra banda, el franquisme allà no és tan fort respecte a la llengua perquè no en té necessitat, només hi havia català en els llibrets de falles, sempre hi havia un senyor que sabia escriure'l, però la resta de la gent, no. Jo vaig llegir Espriu per primer cop amb vint anys. Havia llegit un munt d'autors estrangers, però en català res. València ciutat estava molt castellanitzada. A València sempre dèiem que a partir de 30.000 pessetes al mes, la gent canviava de pis, de mobles i de llengua perquè no feia fi. La primera sorpresa que vaig tenir quan vaig arribar a Catalunya va ser que les senyores fines amb abrics de pell parlaven català. Una altra de les bromes que es gastaven als anys 60 era que el valencià era una llengua paterna. Les dones anaven davant parlant en castellà i els homes tot darrere parlant en valencià. A la universitat només parlaves en valencià amb la gent dels pobles.
Vostè no és independentista. Fa uns dies va dir que el problema és que ho veu confús.
Sempre ho he vist confús i complicat. I, cert, d'independentista no n'he estat mai perquè no ho he vist així. Tampoc he estat antiindependentista, només faltaria! Ara bé, potser m'equivoco i aquí es fa un estat i l'accepten a Europa. El que em fa dubtar és que parlen de coses com si ja tinguéssim estat, quan encara no l'hem assolit ni de lluny. També serà la primera revolució que es fa des d'un Parlament, la majoria dels estats s'han fet amb violència i amb una forta empremta de la classe burgesa, un toll important de l'empresariat. I això aquí jo no ho veig. No se'n discuteix, no se'n parla. Tenim un estat fort al davant i un estat fort al darrere, que és França, i els britànics que tampoc en volen saber res perquè tenen el problema d'Escòcia. Vist tot plegat, em fa molta por, sobretot, que hi hagi una gran decepció col·lectiva.
Li va saber greu la reacció de fa dos anys quan va dir que no era independentista?
Home, no em va agradar. Crec que hi ha gent que no està disposada a entendre res. Em va semblar que si les persones com jo no caben en aquest procés no anem bé. Mai no m'ha agradat dir el que no penso i el que no sento. Si hi ha una característica meva és que jo he anat fent contra circumstàncies adverses i això és un tipus de cosa del meu caràcter que no canviaré. Si no m'ho pregunten, faré la meva feina, que em sembla que és útil i ha estat molt útil. El que no m'agrada és que sembla que t'hagis de convertir sí o sí.
Decidim-ho votant, no?
Hi hauria d'haver hagut una aposta ferma pel referèndum des del principi i les coses haurien estat molt diferents. Això sí que hauria estat positiu. D'altra banda, si vols mirar el procés sense encegar-te trobes que aquí no hi ha un Parti Québécois, no hi ha un Scottish National Party, aquí hi ha tres o quatre partits, com a mínim, en els quals pesa molt més la lògica de partit que no pas la de país. A més, només faltaven casos com el de Pujol o del Palau. Això és un procés molt sui generis.
Què li sembla el president Carles Puigdemont?
No el conec prou. Diu que plegarà de seguida. Ha estat ferm i coherent en aquest sentit. Tampoc no li he sentit dir moltes ximpleries. En Mas n'ha dit més. Com demanar als espanyols que ens estimin. En què quedem? Ho fem per collons o si ens estimen no ho fem?
Hi ha uns versos d'Ausiàs March que ha recordat que s'hi escauen molt bé, al procés.
“Aquell ateny tot el que atènyer vol quan lo poder eguala lo voler.” És a dir, només aconsegueixes el que vols quan la teva força iguala el teu desig. Quan la teva força és menor, difícilment assoliràs el teu objectiu perquè has de tenir en compte l'altre. I en el procés no se'n parla, dels obstacles, que és la cosa primera que s'ha de tenir en compte. Durant el franquisme, per exemple, vaig conèixer molta gent del PSUC convençuts que eren possibles un munt de coses que no s'han verificat i que ja llavors ja es veia que no es verificarien.
S'ha penedit de no haver cantat en altres llengües, com li havien ofert en algun moment?
No, què va. No he vist mai cap raó per abandonar la llengua que he mamat. Que hauria fet més diners, segur. Ara, no semblaria jo. Jo m'escric les cançons i musico poetes de la meva llengua. És una cosa de coherència personal. Em trobaria artificial. Seria una altra cosa. Jo no tinc la idea de pàtria com s'entén habitualment. M'agrada més, en canvi, la idea del llenguatge com a lloc comú on ens trobem. Per a mi és molt important aquest concepte. És allò que deia Josep Pla: allà on em diuen “bon dia” m'hi trobo. Aquesta és la idea, que no sé si té una traducció política.
S'ha sentit recompensat, estimat, prou homenatjat pel país i la seva gent?
Massa i tot. El millor, però, és quan vas al teatre, cantes i hi ha aquesta cosa que es produeix quan ets dalt d'un escenari. Aquest és el premi més important. Després, les altres coses venen com a conseqüència d'això. He fet el que creia que havia de fer. Hi ha molta gent que ho ha vist. D'altres ho han vist i ho han combatut. Però això és llei de vida. Puc deixar indiferent una persona i a una altra fer-la plorar de gust. He intentat sempre fer bé les coses. Qualsevol que ha seguit la meva trajectòria veu que no hi ha repetició, que hi ha un intent de superar el que he anat fent des d'Al vent.
Què farà ara que es ‘jubila'?
Escoltar les coses que no he pogut escoltar. Anar més a veure espectacles, que hi vaig molt poc. I llegir moltes coses que tinc pendents, estar més pels amics i viatjar menys.
Seguiran vivint a Barcelona? Al País Valencià?
Encara no ho tenim clar, això. Tenim una casa a Xàbia davant del mar, que vam comprar fa molts anys i on hem anat poc perquè l'ofici no ens deixava, però aquests últims mesos, per exemple, que hem estat de gira pel País Valencià, sovint la vam fer servir de base. D'altra banda, a Barcelona hi tenim els amics. Fa cinquanta anys que hi som i Barcelona és la ciutat, per a Annalisa encara més que per a mi, que ens ha fet. Estem, doncs, davant aquesta dicotomia, que ja solucionarem quan toqui. Ara centrem-nos en els recitals.
Segueix les veus més joves de la música?
Malauradament, molt poc. Hem estat més presos de nosaltres mateixos per mil raons, per salut, per coses de l'ofici. Sí que conec Els Amics de les Arts, Manel, el Freixas, el Feliu Ventura, però costa molt de seguir la proliferació de grups i grupets que hi ha ara mateix. Nosaltres quan vam començar érem quatre gats i mai hauríem pensat veure una cosa així. L'altra cosa és si el país té prou capacitat per absorbir-ho. Suposo que a poc a poc és com el pòsit del cafè, que es va filtrant i al final sempre queda allò més bo.
Molts canten en anglès? Com ho veu?
La qüestió és com encara no hi canta tothom en anglès [riu], que és la llengua de la majoria de música que se sent a la ràdio i a la televisió. Fins i tot els espanyols envien una cançó en anglès a l'Eurovisió. Jo tinc una altra idea de la cançó i l'he portada a la pràctica. Així ho fet en la meva carrera i, si comencés, així ho faria de nou.

va a la pàgina següent



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.