Cultura

Centenari del ‘tbo'

Història de tot un segle

El ‘TBO' ha estat llegit per diverses generacions de lectors i malgrat els canvis socials sempre es va mantenir fidel a un humor blanc i casolà

Aquest mes de març se celebren els cent anys de la creació de TBO, la més popular revista infantil d'historietes de tots els temps a l'Estat. I es fa recordant la seva llarga història. El Saló del Còmic de Barcelona (del 30 de març al 2 d'abril) prepara la mostra Humor Blanco de TBO. Blanco, blanc, perquè si una cosa va caracteritzar la publicació en gairebé totes les seves etapes va ser el seu humor blanc sense gaires exabruptes, i Blanco, perquè la mostra retrà homenatge al Gran Premi del Saló de la passada edició Josep Maria Blanco, el darrer supervivent de l'època clàssica del TBO.

Aquest dibuixant encara té prou clarividència per explicar alguns episodis que va viure al TBO, com quan va dibuixar la Família Ulises, que havia estat creada pel dibuixant mallorquí Benejam amb guions de Joaquim Buigas, l'autèntic impulsor del TBO.

Blanco es va fer càrrec de la sèrie l'any 1969; fins aleshores s'havia limitat a ajudar Benejam, amb problemes de vista. Ho va fer amb guions de Carles Bech, que s'havia fet càrrec de les històries des que Buigas va morir, l'any 1962. “Vaig estar fent-la una temporada, però un dia el senyor Albert Viña [aleshores director de la revista] va anunciar que la sèrie canviava de dibuixant i se'n faria càrrec Salvador Mestres”. Amb aquest canvi es pretenia donar un caràcter més modern i agosarat a la cèlebre família, que durant molt de temps se la podia considerar com un arquetip de la família de classe mitjana baixa que aspirava a relacionar-se –sense cap mena d'èxit– amb la classe alta. El cas és que als anys setanta es crea el TBO 2000 per intentar fer-se seu un públic infantil que a més de tebeos consumia força televisió. Però els compradors continuaven sent els pares, lectors del TBO de tota la vida, i la gosadia de Salvador Mestres amb la Família Ulises no els va acabar de convèncer. Blanco va tornar a fer-se'n càrrec.

L'homenatge també tindrà forma editorial. Dos llibres han sortit amb motiu del centenari:100 anys. El tebeo que va donar nom als altres, de Jordi Manzanares (Diminuta Editorial), i 100 años de TBO. La revista que dió nombre a los tebeos (Ediciones B), d'Antoni Guiral, amb la col·laboració de Lluís Giralt. Tot i la semblança de títols, les dues publicacions són ben diferents. Ediciones B té els drets de publicació del TBO, per aquest motiu disposa d'un extens arxiu amb el qual ha treballat l'historiador de còmic Toni Guiral i que ha pogut complementar amb les aportacions de Lluís Giralt, gran col·leccionista de planes originals del TBO.

Exposicions i publicacions serviran per ampliar la coneixença de la revista, ja que hi ha generacions que desconeixen del tot el TBO. Als joves que van néixer als noranta els queda lluny l'etapa que Ediciones B, amb la direcció de Víctor Mora, va rellançar la capçalera tot combinant historietes clàssiques amb reformulacions d'antics personatges, com ara la Família Rovelló, que era una rèplica actualitzada (va haver-hi edició en català en format àlbum) de la Família Ulises. En aquesta època, el lema de la revista era Para todas las edades, incluida la de Piedra.

Els qui van seguir als anys vuitanta el TBO en tindran un record difús. Editorial Bruguera havia comprat la capçalera TBO, però havia fet suspensió de pagaments l'any 1982. No es va aixecar la suspensió fins al 1984 i va ser aleshores que va sortit un nou TBO. De la mà de Joan Navarro va esdevenir una revista representativa de la modernitat dels anys vuitanta. Línia clara i neotebeo. Res a veure amb l'evocació clàssica de la revista.

Els nens dels setanta van viure el TBO 2000, en què podien contemplar cares conegudes de la televisió com Heidi o José María Iñigo. La revista, en comptes de combatre la televisió, la més gran competència aleshores pel que fa a l'entreteniment infantil, va optar per establir-hi un pont de complicitats. A aquesta estratègia se li va sumar la incorporació de joves signatures com Thà i Sirvent.

Però la davallada de la revista ja venia d'abans. Als anys seixanta, el mercat era de les revistes de Bruguera, amb un humor molt més trencador i en sintonia amb els nens de l'època, cosa que no succeïa amb el TBO, que si bé tenia autors encara dinàmics, com ara Bernet Toledano (Altamiro, el de la Cueva); Muntañola (Josechu, el Vasco); Josep Coll (històries sense personatges fixos, de nàufrags o automobilistes) i Sabatés (Els invents del TBO), es nodria també de material antic que grinyolava a ulls dels lectors de l'època. Tot i així, la Família Ulises va reflectir l'època del desarrollismo en què totes les famílies aspiraven a entrar en l'espiral del consumisme tot pagant lletres per a tota mena d'electrodomèstics, passar unes bones vacances pagades i/o comprar segona residència.

La generació que van ser nens als cinquanta sí que ha de tenir un bon record del TBO. No hi havia televisió, cosa que multiplicava la màgia dels tebeos, i tot el que es publicava tenia un aire de canvi generacional. Van entrar Coll, Raf, Blanco, Carles Bech i Ayné, que van rejovenir la publicació i van portar-la –a la segona meitat de la dècada– a vendre més de 300. 000 exemplars, una època daurada paral·lela a la que s'havia produït als anys trenta (amb 200.000 exemplars) amb els noms de Cabrero Arnal, Castanys, Tínez, Serra Massana, Opisso, Moreno, Salvador Mestres o Benejam.

Entre els dos moments de glòria es va viure la Guerra Espanyola en què alguns dels dibuixants van haver de patir conseqüències negatives, com Cabrero Arnal, que va fugir a França. Després va ser detingut pels alemanys i internat en un cap de concentració del qual en va sortir viu gràcies als dibuixos de noies que feia per als oficials nazis. Acabada la Guerra Mundial es va instal·lar a França i va crear el personatge del gos Pif, que es va convertir en tota una icona per al públic francès. Pel que fa a la revista, quan va acabar la Guerra Espanyola, el TBO no va rebre la llicència per ser publicació periòdica. Només les que eren addictes al règim –com Flechas y Pelayos, de la Falange– tenien aquesta consideració. La resta havia de renovar l'autorització número a número i canviant el nom. Així van néixer Selecciones del TBO, Hojas recreativas de Ediciones TBO, Escarceos humorísticos de Ediciones TBO i tota mena de combinacions que es poguessin fer amb la paraula TBO. Aquesta catalogació també implicava per a la revista no poder accedir a partides bonificades de paper. Una etapa amb molts problemes de gestió, però que creativament va representar, segons Guiral i Giralt, un moment “força brillant” de la revista nascuda a Barcelona, a la impremta d'Arturo Suárez, i que va ser comprada poc després per l'indiano Joaquim Buigas, que es va guanyar la glòria en el món de la historieta com ho havia fet el seu avi, l'arquitecte Miquel Garriga i Roca, projectant el Liceu; el seu pare, Caietà Buigas, fent el monument a Colom; i el seu germà, Carles Buigas, dissenyant les fonts lluminoses de Montjuïc de Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Sarah Chang
Violinista

“Vivaldi és perdurable”

Nascuda a Filadèlfia el 1980, Sarah Chang va debutar als 7 anys amb la Filharmònica de Nova York. Des d’aleshores, la seva trajectòria l’ha convertit en una de les grans figures de la música clàssica....

Sant feliu de guíxols
 
la videoteca

Tom Cruise es lesiona en el rodatge d’una escena d’acció de Missió Impossible 6

BARCELONA
 

Ester Marcos Jordà publica el llibre ‘La cuina de la néta’

figueres
 

Burruezo & Medievalia Camerata, avui a l’Escala

l’escala
 

Museus, tancats per vaga

barcelona
 
la crònica

Despertant el poeta Halley

 
la crònica

L’èxit de la vida de Pau Donés

 

El Misteri de la Selva sedueix 700 persones

LA SELVA DEL CAMP
 
música

El Festival de Cadaqués ha rebut 8.000 espectadors