Cultura

Pluja de regals al MNAC

La col·lecció d'obres del museu creix per sorpresa gràcies a les donacions

Manuel Maria Bosch Puig era un col·leccionista que va deixar dit que en morir volia que obrissin la porta de casa seva al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) perquè se n'endugués tot el que volgués. Al museu ho van viure com si els hagués tocat la loteria. Els seus experts van triar una quinzena de peces, amb alguns bombons de Ramon Calsina, Joan Ponç i Antoni Clavé.

No deixaria de ser una anècdota entranyable si no fos perquè darrerament el museu n'ha rebut d'altres, de donacions. Maria Rosa Fernández Palau li ha regalat dues pintures de primera, d'Àngel Planells i Remedios Varo. I Rosa Maria Trinxet Espinal, un preciós vitrall dissenyat per Joaquim Mir originari de la desapareguda Casa Trinxet. Tot cap al Palau Nacional.

“Fins fa poc, em trucaven per dir-me: «Tinc això, quant me'n dones?» Ara em truquen per oferir-me obres d'art a canvi de res. Aquí hi ha hagut un canvi de mentalitat”, exclama el director, Pepe Serra, que atribueix aquesta pluja d'obsequis a una nova percepció del museu que, en el fons, el reconnecta amb la seva pròpia història: “No som un museu imperial com el Prado, sinó de la societat civil.”

Serra està convençut que el punt d'inflexió va ser l'arribada, el 2015, dels fons d'obres mestres medievals d'Antonio Gallardo, en part donació i en part dació –li cobreix pagament d'impostos–. Al museu es parla de l'efecte Gallardo, com si hagués despertat un nou orgull col·leccionista associat al MNAC. Des d'aleshores, la col·lecció no ha parat de créixer: s'han ingressat 314 obres, que aviat és dit. No tot han estat donacions, però. També s'ha comprat. El museu no té un pressupost propi, però sí que s'ha conxorxat amb la Generalitat per adquirir alguna peça interessant. Serra presumeix d'un Fortuny signat i datat a Roma i d'un Albert Ràfols Casamada que una casa de subhastes va posar a la venda sense parar gaire atenció a la força de la firma.

Qui rep, dona

El director del MNAC somriu just quan ha acabat el seu contracte de cinc anys i en espera de renovar-lo, si no hi ha cap imprevist, per cinc anys més. Quan hi va arribar, el panorama era ben diferent: es va trobar amb una sèrie de “qüestions molt delicades” que feien perillar “la supervivència” del museu. Serra assegura que han fet una valoració “interna” d'aquesta etapa i que és “positiva”. El que més destaca és haver “reposicionat” la institució –i els números l'avalen: ha duplicat el nombre de visitants, fins a assolir els 800.000– i haver-la dotat d'“estabilitat”.

I també haver donat joc a la col·lecció. Serra es va proposar “airejar-la”, i se n'ha sortit prou bé, amb una política de préstecs molt flexible. L'any passat, el museu va deixar més de 400 obres. “La col·lecció és pública i, per tant, és de tothom”, emfasitza.

El museu ha estimulat la circulació dels seus rics fons en dues direccions. L'una, la més propera, amb tot de dipòsits permanents en diversos centres de la xarxa de museus d'art del país: Sitges, Olot, Manresa, Girona i Lleida han estat els primers, i no seran els últims. Serra es mor de ganes de fer més cessions, però explica que no sempre són possibles, perquè alguns museus “no reuneixen les condicions”. “Hem de fer una crida a les administracions. Tenim uns museus locals magnífics, però no pot ser que, per exemple, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú tingui un pressupost de 3.000 euros”, lamenta.

L'altra via de sortida de les obres és el món sencer o, el que és el mateix, les exposicions internacionals. “Ens convé exportar els nostres artistes. Hem de ser a tot arreu. Si hi ha una exposició de simbolisme europeu a Itàlia, hi som, amb Brull. Si n'hi ha d'haver una de Picasso a l'Orsay de París, hi serem, amb Nonell. I si Alemanya en prepara una de Juli González, també hi hem de procurar ser.” Hi ha projectes d'alta volada que s'estan cuinant, com una gran exposició d'art català al Japó el 2019.

L'etern problema: l'espai

Serra somriu, tot i que és conscient que no tot rutlla com voldria. El MNAC és un gegant que es mou lentament: sense anar més lluny, la inauguració de les noves sales del Renaixement i del Barroc, prevista per a principis d'aquest any, s'endarrerirà uns mesos, fins després de l'estiu. Ell i el seu equip estan elaborant ara un pla de treball per als pròxims cinc anys en què, en l'epíleg, especularan sobre el model ideal del museu del futur. En “l'escenari del 2029”, com l'anomena el màxim responsable del museu, hi ha una sèrie de mancances que han d'estar resoltes definitivament, “o no podrem complir la nostra missió”.

L'etern problema del MNAC és l'espai, i és per això que necessiten disposar dels pavellons que la Fira no utilitza. Fa anys que se'n parla, però no es concreta res. D'alguns dels projectes que més o menys han transcendit, Serra opina que són desproporcionats. “Que si túnels, llacs i nous museus de tota mena, fins i tot un museu del cotxe! Jo l'únic que he demanat és poder ampliar el nostre relat fins al 1975 i poder tenir unes sales d'exposicions temporals normals; no el que tenim ara, que és un forat. Abans que al Museu del Disseny, l'exposició de David Bowie ens la van oferir al MNAC, però les sales que tenim ara no poden donar cabuda a cap exposició d'aquesta dimensió.”

El que el desespera més és el desordre urbanístic de la zona. “La ciutat s'acaba a la plaça Espanya”, etziba. Als problemes d'il·luminació, seguretat i pavimentació, s'hi afegeixen els habituals talls dels accessos per l'avinguda Maria Cristina, com va passar diumenge amb la Marató i com passarà aviat amb motiu del Saló de l'Automòbil. Durant quinze dies, el museu serà una entelèquia. “Tenim quantificada la pèrdua de visitants que ens suposa. És indignant. Una vergonya”, rebla Serra.

Sixena: l'amenaça del tornavís

Pepe Serra se sol expressar amb prudència quan opina sobre el conflicte de Sixena. Però el darrer escrit que ha presentat el govern d'Aragó al jutjat d'Osca l'ha tret de polleguera. Es tracta de les al·legacions contra l'oposició del MNAC a arrencar les pintures de la sala capitular, una operació que tots els experts, inclosos els de més prestigi internacional, desaconsellen, perquè l'obra, extremament fràgil, es podria desintegrar. “Són unes al·legacions molt pobres i d'una ingenuïtat total. Venen a dir que és un simple problema de fusteria, que vindran amb un tornavís i llestos”, lamenta Serra. Les autoritats aragoneses adverteixen la jutgessa que el desmuntatge i el trasllat aniran a càrrec dels seus tècnics, sense especificar quin mètode ni quines precaucions faran servir. Diuen que l'única cosa que necessiten és que el MNAC els faciliti “un espai apropiat” per dur a terme la tasca. “Naïf”, insisteix Serra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.