Adéu, Chuck!

Ahir, Dia del Pare, el món es va despertar amb la trista notícia de la mort de Chuck Berry. El pare del rock-and-roll. Tenia 90 anys i era una llegenda viva de la música. Sense ell no s'entén res del que va venir després. Va ser un creador que va indicar el camí a molts músics que pujaven amb força però que necessitaven pautes per avançar. Els Beatles, els Rolling Stones, Bob Dylan, Bruce Springsteen, AC/DC... Tots li han retut homenatge. Els vius (Berry n'ha enterrat molts, de fills musicals) li'n continuen retent.

L'astre es va apagar dissabte a casa seva, al comtat de St. Charles, a Missouri (EUA). El servei d'emergències el va trobar inconscient, i no va poder fer res per reanimar-lo. Nascut com a Charles Edward Anderson Berry el 1926 a St. Louis, duia el blues a la sang des de marrec. Nat King Cole era el seu ídol. No va tenir una infantesa fàcil, tot i el seu talent musical i poètic que el transportava a mons de fantasia creativa inexplorats. Va acabar més d'un i de dos cops en reformatoris.

The Chuck Berry Trio va ser el seu primer grup, i la comunitat negra, la seva primera afició. Però des de mitjan anys cinquanta els seus sons nous i redemptors també van atrapar el cor i el cos de la població blanca. Era la música però també les històries que explicava el que el van convertir en una estrella. Maybellene va ser la primera cançó que el va entronitzar.

Instal·lat a Chicago i sota la tutela de la discogràfica Chess Records, va començar a escriure un bon grapat de temes que, guitarra elèctrica en mà, s'erigirien en clàssics del rock en poc temps. L'impacte va ser immediat. Els seus temes van ser far per als Beatles, que el versionaven com una obsessió; John Lennon va arribar a dir que si s'hagués de posar un altre nom al rock-and-roll l'haurien “d'anomenar Chuck Berry”: “Quan escolto rock, bon rock, del nivell de Chuck Berry, no m'interessa res més a la vida.” També va ser decisiu per als Rolling Stones, que justament van arrencar carrera amb una de les seves cançons: Come on. Berry va ser el mestre de tots ells.

Roll over Beethoven, Johnny B. Goode, Rock and roll music, School day, Carol, Sweet little sixteen, Memphis Tennessee, Around anb around, Little Queenie i Too much monkey business són alguns dels temes més populars que va gravar entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta, el seu període més gloriós. I no eren només els seus ritmes electritzants el que hipnotitzava el públic. Berry també es va inventar una nova manera de moure's en els concerts. Una cosa mai vista. La seva peculiar manera de ballar, el conegut duck walk (caminar d'ànec), causava furor en els seus seguidors només de veure'l sortir a l'escenari.

Berry era un músic especial, un gegant, però també va ser un home amb moltes febleses i inferns personals. Tenia una personalitat forta, era poc sociable i el seu sentit de la bona vida el va portar sovint als marges de la correcció, fins al punt de tenir alguns problemes amb la justícia. A principis dels seixanta va ser arrestat per viatjar amb una menor. El van condemnar a gairebé dos anys de presó, que va complir entre el 1961 i el 1963.

Quan va sortir de la garjola, però, va continuant sumant èxits amb cançons com ara You never can tell i Nadine. Era l'indiscutible número 1 i dominava completament el panorama musical. Res li feia ombra, ni tan sols la nova onada musical britànica, que s'anava apropiant dels primers llocs de les llistes mundials.

El 1966 va fer el salt al segell Chess i se'n va anar a can Mercury Records. Però la cosa no va acabar de funcionar i va tornar a la seva llar de sempre per crear el seu últim gran èxit, el 1972, My ding-a-ling. La seva decadència es va accelerar a finals dels setanta, quan va tornar a entrar a la presó. Aquesta vegada va ser acusat pel govern nord-americà d'evasió d'impostos. Als vuitanta i als noranta, va continuar amb les seves gires, però les actuacions ja no eren el que havien estat. Es va deixar. Això sí, el respecte cap a la seva figura no va defallir mai. Tothom li devia massa.

I ahir tothom el plorava. Mick Jagger li va rendir un tribut immens: “És la persona que va insuflar vida als nostres somnis de ser músics i artistes.” El líder dels Stones va enviar un missatge de condol: “Per tota la música inspiradora que ens ha marcat per dins per sempre.” I Keith Richards, que el 1982 va rebre un cop de puny seu per haver-li tocat la guitarra, el va qualificar d'“una de les grans llums del rock”. El líder de la banda britànica The Animals, Eric Burdon, es va sumar al dol tot afirmant que la influència musical de Berry va ser tan important que “qualsevol que estigués en el món del rock o el rhythm-and-blues estava obligat a tocar els seus temes”. I Bruce Springsteen es va acomiadar d'ell així: “Era el millor guitarrista i escriptor de rock-and-roll que ha existit mai.”

Berry volia celebrar el seu 90è aniversari amb un nou disc en què prometia material inèdit. Ell ja no hi serà, però la seva música continuarà.