Noves famílies
Demà s'estrena el film ‘Rara', l'‘opera prima' de la cineasta xilena Pepa San Martín, premiada a Berlín, Sant Sebastià i altres festivals
“El cinema és una arma potent per entrar a la ment de les persones i poder mostrar altres realitats”, ens comenta la cineasta xilena Pepa San Martín en conversa telefònica des de Tolosa, on promociona Rara, la seva opera prima, que demà s'estrena als nostres cinemes. “Els grans actes de discriminació s'emparen en la ignorància”, hi afegeix. Amb l'objectiu de canviar el món, però a poc a poc, perquè “els canvis socials són molt lents, de generació en generació”, explica la història de Sara, una noia de 13 anys que entra a l'adolescència, i la seva família. Viu a la petita ciutat costanera de Viña del Mar amb la germana petita Cata, la mare i la seva parella, una veterinària.
Per a aquest primer film, que ha recorregut molts festivals i ha guanyat premis a Berlín, Sant Sebastià, Goa, Cuba, Lisboa..., Pepa San Martín s'ha inspirat lliurement en un cas conegut a Xile, el de la jutgessa Karen Atala. “Queda poc a la pel·lícula del cas en si, però és el fet que em va fer observar i voler transmetre a la societat què està passant amb els fills de les famílies monoparentals, com s'estan integrant, i com són vistos per la societat.”
Punt de vista de la nena
Un dels encerts de la pel·lícula és el punt de vista. Malgrat l'aparent bona relació entre els adults, hi ha soterrat un conflicte motivat per l'homofòbia, que amb prou feines és capaç d'endevinar Sara, la protagonista de 13 anys. És amb els seus ulls que ho veiem tot: el despertar a l'adolescència, les discrepàncies entre adults, els comentaris de la societat sobre la seva atípica estructura familiar... “Els adults hem lluitat per tenir drets, però són els nens que s'aniran sensibilitzant en aquests temes, i han d'assumir una responsabilitat en el procés”, diu la directora. “Els fills de les famílies monoparentals estan creixent, ja són a les escoles, a les places, i cada dia seran més. A través de la mirada dels nens, els adults podem canviar les nostres estructures.”
Un altre encert de la pel·lícula és el càsting, especialment la protagonista de 13 anys, interpretada per Julia Lübbert, i la seva germana petita, Emilia Ossandón. “Sabíem que podíem tenir un bon guió, una bona càmera..., però si les nenes no funcionaven, no hi havia pel·lícula.” Van buscar les nenes durant cinc mesos per escoles de Santiago, i van fer una mena de taller amb elles de quatre mesos perquè ja arribessin al rodatge amb “una relació, una memòria comuna; això es transmet a la pantalla”.Pepa San Martín aposta per un cinema “sense estridències ni reivindicacions, sense una agenda política com a eix”, però que contribueixi a fer canvis “més profunds i duradors que els aconseguits amb cap eslògan”. “Les famílies monoparentals són iguals a totes les altres –comenta a El Punt Avui–, amb els seus problemes, virtuts i defectes, debilitats i fortaleses. No ens pensem ser millor que altres, només existim.”Pel que fa al títol, considera que rara “pot ser un concepte positiu, la pel·lícula planteja qui és la rara: Sara, la mare, la família del pare, la societat...” “És un concepte que donem al que és diferent, i aquesta és la gran por que tenim, la diferència. Per això intentem ser iguals, no sé a qui. Però la diversitat només ens enriqueix.”
