Les causes del plaer

La nit i el dia. Ahir al CCCB, dos pesos pesants de la literatura francesa, Pierre Lemaitre i Jean Echenoz, van presentar en roda de premsa els seus dos nous llibres, i avui participaran en taules rodones dins la programació d'enguany de Kosmopolis. Són la nit i el dia, però tots dos pertanyen a la mateixa generació, tots dos són de París i tots dos han guanyat el premi Goncourt, el més important de les lletres del país veí.

No cal dir que Echenoz i Lemaitre són escriptors de gran discurs, però el primer és més tímid i opina exclusivament de qüestions estilístiques i evita caminar pels pedregars de la política. El segon dispara i no dubta a definir la seva novel·lística dins l'apartat de crítica social; no en va és un dels màxims representants del nou polar, de la novel·la policíaca francesa. Com a detall per al lector, Echenoz signa els llibres amb lletra petita i les paraules justes, Lemaitre s'estén i els dedica amb una frase cordial o entusiasta.

En aquesta ocasió, Lemaitre presenta la seva nova novel·la, Recursos inhumans (Bromera i Alfaguara), que no conté una trama policíaca però sí conductista. Parteix d'un fet real, la mascarada que va organitzar una televisió pública francesa segrestant els empleats per sotmetre'ls a un exercici que danyava seriosament la seva dignitat, un exercici de capitalisme salvatge, que Lemaitre va aprofitar per construir una novel·la després d'escoltar la notícia per la ràdio acompanyat de la seva dona. El protagonista de la novel·la és Alain Delambre, un exdirector de recursos humans en atur de 57 anys, que, desesperat, es veu involucrat dins una història que s'ha qualificat com “el Breaking Bad francès” i per la qual s'està preparant una sèrie de televisió, com si es tractés d'una paradoxa. L'empresa va segrestar els directius per posar-los a prova dins “un joc de rol violent i cruel”, que els mitjans francesos van silenciar per corporativisme, tot i que els organitzadors del joc amb ostatges van resultar finalment condemnats. Alguns lectors i crítics van argumentar que “la història era bona però poc creïble”. Abans de qüestionar el poder de les línies de manejament i de resultats de moltes empreses importants, Lemaitre va ironitzar: “La direcció d'una empresa s'ho pot permetre tot, pot segrestar els assalariats en nom dels valors de l'empresa.”

Sense entrar en maniqueismes i volent que el lector en tragués les seves pròpies conclusions, Lemaitre es va desmarcar d'un tipus de novel·la moralista per apostar pel pensament propi. Tornar a la ficció del món d'avui també ha estat un dels objectius de Jean Echenoz amb Enviada especial (Raig Verd i Anagrama), que també conté segrestos, però no virtuals sinó a través d'una història d'espies amb el rerefons d'un complot contra Corea del Nord. Es desmarca de la sèrie de novel·les breus (nouvelles) de caire històric que ha publicat durant els últims deu anys, on va arribar després de trobar-se en un cul-de-sac dins la seva idea de ficció. Després de reivindicar Donald Westlake i de reconèixer un homenatge a Alfred Hitchcock, Echenoz va afirmar que “la ficció és un plaer però també és un combat cos a cos”. Una mica abúlic, el novel·lista va entrar en els dubtes, els silencis i les pauses, no va voler opinar sobre política, i va matisar que un dels objectius de la literatura és la bellesa: “Produir plaer em causa plaer.”