“Hem entès com d'útil pot ser la música”

(Alguer Miquel) Sí, perquè després de Som Mar, l'espectacle que vam fer amb Chucho Valdés a finals del 2015, vam aturar-nos amb la idea de treballar amb calma aquest disc. Mai no havíem tingut tant de temps per fer cançons com el que hem tingut en aquesta ocasió. I n'hem gravat un munt que no han acabat entrant al disc i que tenim guardades, la qual cosa no ens havia passat mai.

(A.M.) Molt, sobretot pel que fa al grup. Ens han ajudat a entendre què és en realitat la música i com aquesta pot esdevenir un llenguatge d'alegria i pau. Els viatges, emocionalment, ens deixaven trasbalsats i les cançons són fruit d'això. No volíem, però, que el disc es convertís en un reflex de l'enrabiada i tristesa que portàvem dins, ja que perdríem el que nosaltres sempre hem volgut fer, que és un discurs basat en l'alegria.

(A.M.) Gens, però cridar no serveix per a res. Queixar-se, naturalment, és important, però hi ha qui es queixa sense fer res i qui, en canvi, ofereix propostes.

Sí, però al final és el nostre so el que ens fa connectar amb la gent. En les cançons parlem de fer les coses junts i celebrar la vida, i això fa que molta gent amb poca tendència a la politització, per exemple, busqui una cançó nostra a Facebook i acabi a la pàgina web de l'Obra Social de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Això és molt potent i cal protegir-ho.

(A.M.) Hi ha molta estètica, i a l'esquerra, de fet, n'hi ha moltíssima. Ja n'estem, d'emprenyats, ja. Jo mateix he estat al Parlament exigint a tots els grups que moguin fitxa, però això no volem vehicular-ho a través de la música. Si ho féssim, possiblement acabaríem creant reductes tan crispats que, per a molta gent, es farien impenetrables.

(A.M.) Doncs mira, et resumiré la nostra experiència: ens vam plantar als camps de refugiats. Vam tornar aquí i ens n'hi vam tornar amb un equip de la ràdio pública que va emetre tres hores en directe. Arran d'allò, amb un grup de gent va néixer la idea de fer una campanya que s'acabaria convertint en la de Casa nostra, casa vostra, gràcies a la qual mig milió de persones, a Barcelona, van sortir al carrer . Potser hauria acabat passant igualment, però sentim que hem contribuït a desencadenar-ho.

(Sergi Carbonell) Ens ho ha reafirmat. El viatge a Palestina, a la tardor del 2015, va ser en aquest sentit fonamental per entendre l'eina que teníem a les mans, i com d'útil podia arribar a ser.

(A.M.) L'hem posat més en pràctica que mai, aquesta eina. L'hem treballat sobre el terreny i ha estat brutal. Hem sentit la màgia que genera i ens hem adonat de l'arma que teníem entre mans. La música, com a amics, ens serveix de refugi i és amb què ens sentim lliures, però també és la nostra manera de participar.

(A.M.) És clar. Vam començar l'any inaugurant un centre cultural a la Casamance (Senegal) amb el qual feia temps que estàvem treballant, vam preparar el Festival Clownia... Txarango no deixa de ser, és el nostre projecte vital. La música ens fa feliços, però no és ni el principi ni el final.

(S.C.) Sí, però la dinàmica ja la teníem. Simplement n'hem deixat constància a àmbit jurídic. Vam adonar-nos que era el model que ens representava millor.

(S.C.) Al País Valencià hi havia Orxata, però desconeixem si n'existeix cap altre. Tant de bo amb el temps n'hi hagi més... (A.M.) Ens permet controlar tot el procés. Les samarretes de Txarango, per exemple, es fan a Catalunya perquè hem lluitat perquè sigui així. No pot ser que, en aquest país, hi hagi manifestacions massives i totes les samarretes vinguin de Bangladesh. Això no val. És important prendre consciència d'allò que fem, no únicament d'allò que diem.

(A.M.) Sí, Resiste y grita, en els camps, es va convertir en tot un himne i, en el disc, se senten nens refugiats que la canten [es van gravar en un estudi improvisat a la Comunitat EKO del camp militar de Vasilika]. També hi ha T'espero, o Una lluna a l'aigua...

(A.M.) Sí, té un rotllo Miami [riu]. Això ve dels camps, on tothom ens demanava que toquéssim Bailando d'Enrique Iglesias.

(A.M.) Que si la vam tocar? No vam deixar de fer-ho! Ens vam passar dies i dies tocant-la! I tot i que no m'interessa gens l'Enrique Iglesias, hem acabat establint una relació d'amor amb aquesta cançó. S'ha convertit en una mena d'himne de la nostra vida, i Una lluna a l'aigua, en certa manera, és fruit d'això.

(A.M.) Jarabe de Palo van explotar quan nosaltres érem petits i, segurament, és una de les primeres bandes de mestissatge. Li vam ensenyar una cançó a en Pau i se'n va enamorar. En Manu Chao, per la seva part, sempre ha estat molt pendent del nostre projecte i crec que, tal com l'estem encarant, se'n sent molt orgullós, ja que li fa veure que, d'allò que va fer fa uns anys a Barcelona, n'ha quedat un llegat. Mesura molt les participacions que fa i, per nosaltres, tenir-lo en el disc ha estat un gran regal.

(A.M.) Rebem missatges de gent que, amb la nostra música, s'ha casat, s'ha enamorat, s'ha sentit acompanyat en tractaments de quimio... Intentem que la nostra música sigui una abraçada alegre i plaent. No pretenem punxar les persones, ni cridar-les o renyar-les. Però ves a saber! Cada moment té el seu llenguatge. Quan teníem 25 anys el controlàvem molt, el llenguatge d'aquest entorn, però desconeixem quan arribarà el dia en què tothom mirarà cap a una altra banda.