Cultura

societat

novetat editorial

El Xino, la nit, la bogeria

Paco Villar recupera en un llibre la memòria i un mític àlbum de signatures de La Criolla, que als anys vint i trenta va exercir de cor del primer barri Xino

Cabaret, punt de venda de cocaïna i lloc de trobada del lumpen i la prostitució homosexual, va esdevenir imant irresistible per a turistes, burgesos, escriptors i famosos àvids d'emocions fortes

Pepe el de La Criollava esdevenir una llegenda local, com el pal que guardava darrere la barra

”Un cafè ple de vida, que és un gran element turístic i ens fa quedar molt bé.” Així es referia Josep Pla el febrer del 1931 a La Criolla, el bar canalla per excel·lència de la nit barcelonina dels anys vint i trenta; el libidinós i patibulari cabaret on durant una dècada daurada i sòrdida es van barrejar lumpen i alta societat en un còctel extravagant i explosiu; el cor del que va ser el primer barri Xino, el Xino que només abastava el carrer Cid i el seu entorn més immediat, el Xino que es va inventar el periodista Paco Madrid, que és qui així va batejar la que a principis del segle passat era la part menys recomanable del districte cinquè, el que avui és el Raval.

Va ser en una sèrie de dos reportatges titulada “Els baixos fons de Barcelona” i que Madrid va publicar al setmanari El Escándalo l'octubre del 1925. Allà es parlava per primer cop del barri Xino i allà hi ha la primera referència escrita a La Criolla, un bar amb pianola que Antonio Sacristán i Valentí Gabarró havien obert tres mesos abans al número 10 del carrer Cid, una via amb passat industrial reconvertida en eixam de misèria, violència i prostitució. Amb el temps, el local esdevindria un bullidor i un imant per a turistes i burgesos àvids d'emocions fortes. Paco Villar vindica ara la memòria d'aquell temple de la nit a La Criolla. La puerta dorada del Barrio Chino, que editen Comanegra i l'Ajuntament de Barcelona.

Villar, que entén que a La Criolla no se li ha fet justícia, ja va dedicar-li fa 20 anys un capítol de la seva imprescindible Historia y leyenda del Barrio Chino. I si el local va ser clau de volta d'aquell Xino primigeni, era qüestió de temps que hi acabés aprofundint. L'espoleta per fer-ho va ser la lectura d'un article publicat a La Vanguardia el setembre del 2010 on Lluís Permanyer donava notícia de la troballa d'un dels mítics àlbums on se sabia que els visitants deixaven signatures i dedicatòries. En aquest exemplar, l'únic que se sap que hagi sobreviscut, és on va plasmar Pla el seu elogi. Hi ha més dedicatòries de noms il·lustres. “Barreja de tristesa i d'alegria, / i sobre tot molta olla, / no es pot negar que La Criolla / té un cent per cent de poesia”, va escriure-hi Josep Maria de Sagarra. I Sebastià Gasch, un altre cronista barceloní de referència, va deixar-hi dit que era “l'únic lloch de Barcelona que ens fa quedar bé davant els estrangers.”

La Criolla va ser des de l'inici bar, prostíbul i punt de venda de cocaïna. Al capdavall, el carrer Cid era el principal supermercat de la ciutat del que en l'argot del Xino es coneixia com a mandanga (o “mandanga chachi” si era de bona qualitat). El local aviat va esdevenir lloc de trobada de mariners i obrers del port, de venedors i consumidors de coca i també de la nodrida parròquia d'homosexuals que es dedicaven a la prostitució en un barri que, a cop d'atracaments i disputes a punta de navalla, era també font inesgotable de material per al periodisme de successos. La sang, però, solia quedar a les portes de l'establiment. L'encarregat d'evitar que esquitxés l'interior, José Márquez Soria, més conegut per Pepe el de La Criolla, va esdevenir una llegenda local, com el pal que guardava darrere la barra. I també com altres habituals: de Maruja Guerrero, la prostituta d'orígens suposadament acomodats i coneguda com la reina del barri Xino, a Flor de Otoño, el misteriós transvestit que, també suposadament, alternava prostitució i pistolerisme anarquista. A la primera li van dedicar quan encara regnava una sarsuela; el segon inspiraria mig segle després una obra de teatre i una pel·lícula en què el seu sòsies a la ficció l'encarnava José Sacristán.

La fama de La Criolla, glosada per periodistes com Josep Maria Planes i Domènec de Bellmunt, va traspassar fronteres, d'una banda, perquè també la van fer seva, sovint mitificada al gust, escriptors francesos que hi veien al Xino una rèplica dels convulsos baixos fons marsellesos de l'època. Com ara Pierre Mac Orlan. “La Criolla és la bogeria de la nit empesa fins a l'exasperació”, va escriure, i és difícil trobar millor lema publicitari. L'altre factor determinant en l'esclat d'aquesta “cova del vici” –Permanyer dixit– com a icona turística a desgrat de l'establishment va ser l'Exposició Universal del 1929, amb motiu de la qual els amos van fer una primera gran reforma que va acabar convertint el local en parada obligada per a qualsevol visitant amb ganes de conèixer la Barcelona menys domesticada. Per allà van desfilar com a clients estrelles de Hollywood com Douglas Fairbanks i llegendes del jazz com Josephine Baker. I la filòsofa Simone Weil, i els escriptors Jacinto Benavente i Joseph Kessel. Jean Genet també va ser-hi, però prostituint-se, segons relata a Diari del lladre.

La competència, una segona reforma que va despersonalitzar el local i l'enderroc de la caserna de les Drassanes, que se suposava que havia de servir per higienitzar la zona, van propiciar-ne la decadència. El final, com el de tantes coses, es va precipitar el 1936. Pepe el de La Criolla va deixar el local i va muntar un nou cabaret, Barcelona de Noche, que li feia la competència al carrer Tàpies, epicentre d'un nou barri Xino. Això va ser al març, i a l'abril algú, mai s'ha sabut qui, li va clavar tres trets. Va ser l'endemà de l'assassinat dels germans Badia comès per uns pistolers de la FAI. Alguns van veure vincles entre els dos casos i van assenyalar Antonio Sacristán, un dels propietaris de l'establiment del carrer Cid, però la hipòtesi no va superar l'estadi del rumor. Al juliol esclatava la guerra i s'acabava la festa: La Criolla va tancar la paradeta definitivament abans de la fi d'aquell llarg estiu. Dos anys després, el 24 de setembre del 1938, l'aviació italiana bombardejava el port i feia volar l'edifici del 10 del carrer Cid. I del temple pagà del Xino van quedar ja només els records, les cròniques, la llegenda i un àlbum de signatures.

Un tresor
D'àlbums de signatures de La Criolla n'hi va haver com a mínim tres. El que s'ha conservat, al qual el llibre de Villar consagra l'últim capítol, és un tresor documental que conté 784 firmes, 535 amb dedicatòria inclosa, i 43 dibuixos, 18 dels quals són en color.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.