cultura

El Dalí de Barcelona

L'historiador i crític d'art Ricard Mas reivindica en un llibre la importància de la capital catalana en la vida i en l'obra de l'artista, tot i la seva relació complexa

Els intel·lectuals, encapçalats per Tàpies, li feien el buit per les seves simpaties amb el règim franquista

Dalí va estimar Barcelona. I Barcelona, que va estimar prou Dalí? El moment de l'alcalde Pasqual Maragall penjant a corre-cuita la medalla d'or de la ciutat al cadàver encara calent vestit amb pijama de l'artista explica molt bé quina va ser la seva relació. Surrealista? Doncs sí. I complexa. Tant, que ha hagut de passar una eternitat fins que algú ha gosat escriure un llibre que reivindica la importància que va tenir la capital catalana en la vida i en l'art de Dalí. S'hi ha llançat l'historiador i crític d'art Ricard Mas, un dels seus millors especialistes, després de dos anys de recerca i algun maldecap segons la porta que picava. I és que és ben difícil abordar Dalí sense trepitjar ulls de poll.

L'artista català amb més rècords de visitants a les exposicions d'arreu del món continua sense tenir a Barcelona un trist carrer que dugui el seu nom, però almenys ara té un estudi, Dalí i Barcelona, editat per l'Ajuntament, dissenyat amb la intel·ligència i la sensibilitat exquisides de Jesús Galdón, voluminós (més de 500 pàgines il·lustrades amb 400 imatges) i ben sucós, per no dir polèmic perquè se submergeix en aspectes de la seva sexualitat i revela detalls del seu pas per prostíbuls o la seva gran afició pels espectacles de transvestits. Mas també s'ha esmolat les ungles per reflectir els menyspreus que l'artista va dedicar a certs polítics que el festejaven, com ara el president Jordi Pujol, al qual va arribar a tirar un pet a la cara.

Dalí no va haver de forçar el seu vincle amb la capital del país. “El duia a la sang.” La seva mare, Felipa Domènech, hi va néixer, i el seu pare, Salvador Dalí, s'hi va criar i s'hi va formar. A Barcelona és on va fer les seves primeres exposicions i on va experimentar les seves estratègies precursores del màrqueting en conferències que van ser tot un escàndol. I no tot va començar i va acabar en ell. Dalí es va enamorar tan bojament de Gaudí i del modernisme barceloní que es va convertir “en el seu primer i més incisiu propagandista internacional”. Es va passejar sempre pel món amb un tros de la ciutat catalana al cor.

El seu aparador

“Portlligat era la cuina del geni. Figueres, la seva ciutat natal, museu i mausoleu. París, Nova York i Barcelona, els seus aparadors”, adverteix l'autor de l'estudi. “Dalí volia ser Dalí des de petit, quan al pati de l'escola de Figueres es delia per cridar l'atenció. No va créixer mai, tan sols va canviar el pati de l'escola per una ciutat sencera, Barcelona, per fer exactament el mateix: provocar”, exclama Mas, que per a la seva investigació ha entrevistat mig centenar de persones que el van conèixer, des del xòfer de limusines Blai Matons o la madame Sra. Rius fins a l'escultor Xavier Corberó o una bona colla de parents seus. “Tots coincideixen a dir que era una persona amb magnetisme; divertidíssim, ocurrent i generós.” Durant aquest procés de contacte amb els testimonis no tothom ha tingut la mateixa predisposició a parlar desacomplexadament del Dalí barceloní. “El mentalista Uri Geller va tardar 30 segons a contestar-me un correu i l'arquitecte Òscar Tusquets em va dir que no tenia res més a dir del que ja havia dit.”

Mas no creu que Dalí i Barcelona s'hagin reconciliat del tot, però sí que els pitjors moments de la seva relació ja han passat, per sort. “El món de la cultura li va negar el pa i la sal durant molt temps per les seves simpaties amb el règim franquista. El factor més determinant van ser les declaracions que va fer el 1975 a l'agència France Press sobre l'afusellament de cinc presoners polítics: “Es necessiten tres vegades més execucions”, va etzibar. La intel·lectualitat li va fer el buit.” Una oposició, raona Mas, que va encapçalar Antoni Tàpies: “Va triomfar la seva màxima que tal ets tal pintes i que a l'enemic, ni aigua.”

Les reticències venien de lluny i per molts (“excepte per Arnau Puig i Joan-Josep Tharrats”) Dalí havia estat un artista surrealista interessant que, passat aquest període, únicament s'havia dedicat “a fer el pallasso. La crítica d'art no el va entendre mai, ni quan era viu ni força anys després de la seva mort”. Hi ha una dada simptomàtica: “Dalí era un habitual de la premsa barcelonina, però no sortia a la secció de cultura, sinó a la de societat.” Era un personatge histriònic que muntava xous sonats i donava titulars llaminers als periodistes que convocava al seu quarter general, l'hotel Ritz.

Mas assegura que no s'ha reprimit i que ha abocat tota la informació que tenia, sempre que una bona font l'acredités. Una altra cosa és que doni la recerca per acabada. Continuarà, ni que sigui per resoldre un dels enigmes que més l'inquieten. ¿Va sopar Dalí amb els Beatles al restaurant Reno i els va obsequiar amb un consolador “fet a mà al carrer del Tigre”? Potser aquesta història donarà per a un nou relat, però s'ha de verificar. “El meu llibre és el principi de molts altres llibres. Hi ha molta pedra per picar”, conclou.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

girona

El Festival Acoustic Vell celebra l’edició XXVI

Girona
cinema

‘Traca’ i ‘Anhel de llum’ guanyen el festival de curts en català d’Òmnium

bArcelona
Crítica

Inefabilitat i sublimitat

música

Dusminguet farà un concert de comiat el 22 de juny a les Borges Blanques

Barcelona

Les cares diverses del ‘true crime’

Barcelona
novetat editorial

L’assassí més famós d’Irlanda, radiografiat

Barcelona
Laia Vilaseca
Novel·lista

Laia Vilaseca: “Escrivint, continuo sent jardinera i no arquitecta”

Barcelona
ARTS ESCÈNIQUES

L’Alegria que ‘triomfa’ als Premis de la Crítica

BARCELONA
música

El nou festival Guixolstronic proposa 12 hores de música electrònica

st feliu de guíxols