“La història és un cúmul de decisions complexes”

Potser escriuré sobre Barcelona, encara no ho he decidit. Quan trio una ciutat primer penso quan trigaré a escriure la novel·la i després què vol l'editorial, perquè escric per diners. De vegades proposo temes que els meus editors no accepten pensant en el públic anglosaxó. Després hi ha l'aspecte creatiu. Aquest any acabo un projecte i després tinc sis idees. Dues d'aquestes les he estat gestant durant vint anys. Més que ciutats, de fet, busco que el tema sigui prou consistent perquè es pugui entrellaçar i construir. Pensava que l'home i la naturalesa eren una sola cosa, però aquests anys he entès que són dos conceptes separats, i ara em cal trobar un nexe, i em sembla que ja ho tinc... No puc explicar res més.

Suposo que és genètic. Entre els meus avantpassats hi ha Walter Scott! Escric des que era petit i és el que sé fer. Qualsevol persona que em demani consell per escriure novel·les li diré que ho deixi córrer, que és tècnicament molt difícil, una feina titànica. Emocionalment, desgasta, perquè et treu molt de tu. Només puc escriure 20 o 30 minuts i he de parar i anar a caminar perquè estic esgotat. La gent creu en la inspiració, com una visió que et ve des de fora, però no existeix: tot ho portes a dins, tot i que pensar que és una cosa externa ens ajuda.

L'aspecte pedagògic és secundari: és un assumpte més ètic. Quan escrius o fas una pel·lícula històrica fàcilment pots caure en la propaganda. Jo intento, en les meves novel·les, ser respectuós i el màxim curós possible amb els fets. Però, a mesura que em documento i llegeixo sobre història més m'adono que la història és un cúmul de decisions complexes; tot es resumeix als humans prenent bones i males decisions. Ras i curt: en la vida diària, en les meves novel·les no hi ha bons i dolents; en la història sempre hi ha homes dolents i els bons quasi no s'expliquen.

No diria pessimista, sinó realista. M'adhereixo al vanitas vanitatum d'Eclesiastès. En tot cas, crec en la compassió i l'empatia de la gent. Amb els meus llibres també intento ajudar la gent a entendre el present. Un cop vaig haver d'impartir una conferència a uns soldats, a West Point, i els vaig dir que, des del meu punt de vista, la història és reconeixement. Si vas a un país, millor si coneixes la seva història, i si vas a un desert, millor conèixer què li va passar al darrer exèrcit que hi va anar. En aquest sentit, la ficció, al contrari de la història, explica el dia a dia, com eren les cases, les carreteres, la roba que portava la gent... Escriure ha de ser una mena d'ensenyament actiu i crec que, a través dels diàlegs, es pot explicar tot això de manera més llegidora per al lector.

Les sèries m'interessen i les miro. Una vegada em van fer un oferiment en aquest sentit, però hi havia problemes tècnics per dur les meves novel·les a la pantalla, uns problemes que ara ja no hi són. En tot cas, no vull parlar de res fins que això no estigui al sac i ben lligat.

Crec que passen dues coses: d'una banda, la immigració, que a l'Imperi Romà va ser el catalitzador de la seva caiguda, ja que la gent anava no només a través de les invasions sinó també per aprofitar-se de la bonança de l'imperi; i de l'altra, hi ha un problema estructural. Sempre he pensat que hi ha una divisió profunda entre la visió francesa d'un estat social protector i que anivella tothom igual i que ha calat fons als països del Sud, i la mentalitat anglosaxona més pragmàtica i d'orientació capitalista que també té la Xina. La veritat és que no sé com s'acabarà resolent, però està clar que l'estat del benestar està quedant sense diners, i és curiós, perquè els francesos seran els que estaran millor en el futur, perquè són els que tenen un índex de natalitat més alt.