Literatura
Vicenç Pagès torna als setanta, sense ira ni nostàlgia
L'escriptor aplega a ‘La música i nosaltres' una quinzena d'articles sobre els mites roquers de la joventut
L'autor compara aquella iniciació amb les descobertes literàries
Vicenç Pagès Jordà és d'aquells roquers que poden demanar-te, sense gota d'ironia, que si mai el veus convertit en un sexagenari vestit encara amb xupa de cuir facis el favor d'engegar-li un tret. Cada cosa té el seu moment, i el seu va ser tan intens com és de preveure en un marrec de Figueres format en el so Motown dels autos de xoc i en les cròniques musicals de Popular 1 o Vibraciones. Als anys setanta, els adolescents furiosos podien trobar consol en els riffs estripats d'Angus Young i, a més a més, servir-se'n com un himne per distingir-se dels pares, que encara escoltaven ye-yé; dels roquers grenyuts dels seixanta, i dels ritmes patxangueros que omplien les discoteques, cada dissabte a la nit, de manobres i ajudants de cambrer perfectament mudats en una cerimònia que s'acostava a “l'alegria sabàtica del proletariat”. Per als iniciats, però “ballar era una concessió” que no es permetien gaire sovint. La música que et feia la vida més suportable, com la d'AC/DC, The Clash o David Bowie, s'escoltava amb una atenció tan deferent com la que es dedica als llibres, i podia produir epifanies semblants. “Compràvem els discos a cegues, sense saber-ne ben res, perquè aquí no sonaven ni a la ràdio ni a la televisió, i els escoltàvem sencers: primer la cara A, després la cara B, com si seguíssim un ordre de publicació, fins que ens els sabíem de memòria, fins que n'érem experts”, recorda Vicenç Pagès, per a qui aquells anys de plom de la Transició haurien estat molt menys suportables sense “una determinada música que et salvava la vida, et solucionava una tarda o et reconciliava amb el món”.
A La música i nosaltres, editat pels Quaderns de la Font del Cargol, l'escriptor figuerenc reuneix una quinzena de textos, publicats a El Punt Avui i El Periódico, reelaborats per a l'edició, amb els quals proposa una mena de cànon personal d'una dècada que el pas del temps ha tendit a endolcir sense discriminació, com si viure sota una dictadura pogués explicar-se amb una sensació d'eufòria. La seva mirada, en canvi, és més sociològica que nostàlgica, i encara que no pot deixar de constatar que per als adolescents de la seva generació “tenir un tocadiscos a l'habitació era la màxima expressió de la independència”, és conscient que aquells anys, a banda dels grups als quals seria més fidel, també van ser els d'altres fenòmens que el pas del temps relegaria a categories més aviat repugnants, com ara el disco alemany tipus Silver Convention; el productor Cerrone, que sempre apareixia a les portades amb una noia despullada, i el Soul Dracula de Hot Blood, “una melodia que incita a l'odi des de la primera audició”. En canvi, en una artista com Donna Summer, que en el seu moment no va interessar-lo, hi troba “coses encantadores”, i al contrari, en d'altres de més valorats, com The Ramones, no hi veu sinó “l'autor complaent de best-seller que no deixa de repetir-se”. És la mateixa impostura que l'incomoda de “la falsa autenticitat” de Bruce Springsteen, “un multimilionari que es vesteix com un obrer de Detroit”, i que contraposa a l'assumpció de “l'artificiositat sense complexos” de David Bowie.
El llibre, il·lustrat amb fotografies de Francesc Fàbregas, un veterà de magazins com Vibraciones i Rockdelux, dedica la segona part a la música catalana sota el pes del remordiment: “És una mena de disculpa, perquè no escoltàvem ni Sisa, ni Pau Riba, sinó Radio Futura.” Era inevitable, de fet: mentre a Madrid la movida encomanava una frescor insòlita a la música pàtria, a Catalunya una revolució semblant era inconcebible, constata, perquè ningú havia pogut aprendre bé català. “Maria del Mar Bonet era nyonya comparada amb Alaska”, però un cantant com Lluís Llach, que tampoc forma part del hit parade de Vicenç Pagès, ha estat sense adonar-se'n un dels músics que més l'han acompanyat al llarg de la vida, d'una manera més subterrània que Ramon Muntaner, que va venerar per la seva barreja de ràbia i esperança. La música i nosaltres serà presentat avui a la llibreria Low Cost de Figueres (20 h) per Jordi Casals i el mateix autor.
