Cultura

CRISTINA GARCIA

ACTRIU

“Ens agradaria poder treballar més a Catalunya”

“La gent ens preguntava el nom de la companyia i un dia anant cap a Barcelona vam decidir que es diria Campi Qui Pugui, una expressió molt nostra”

“Els primers anys ho vam passar pitjor que quan treballàvem per a altres companyies; tot el que guanyàvem ho havíem d'invertir per poder créixer i la tranquil·litat va desaparèixer”

Persistent.
Cristina Garcia des de fa temps és una persona persistent, i en eixa lluita per dur endavant les seves aspiracions en la creació d'espectacles adreçats als infants sempre té al costat l'ajuda del Jordi, la seva parella i també actor, amb qui des que es van trobar fent teatre de carrer a Lleida camina cada dia per les difícils dreceres del món teatral. La seva companyia, de nom Campi Qui Pugui, fa anys que sovinteja les fires teatrals internacionals més conegudes. Però a ella el que més li agradaria seria poder fer gaudir els nens catalans amb els espectacles que creen pensant en ells. Aquest estiu aniran, per primera vegada, al Canadà.
No deixem el país, la internacionalització va ser una necessitat; era això o deixar-ho córrer

Cristina Garcia és actriu i compateix amb la seva parella, també actor, Jordi Pedrós, la titularitat de la companyia teatral de carrer Campi Qui Pugui. Són internacionals, però voldrien treballar a casa seva, Lleida, una ciutat de referència en el sector de qualitat de teatre al carrer. Abans de marxar al Canadà parlem llargament.

Per què s'anomenen Campi Qui Pugui?
Vam començar contant contes, encara eren els temps en què no ens havíem decidit a tindre companyia pròpia ni a veure aquest treball com un projecte professional de futur. Treballàvem per a altres companyies i en adonar-nos que el que fèiem funcionava i que cada cop ens demanaven més actuacions vam arribar a pensar que, potser, la cosa podia anar de debò. La gent ens demanava que anéssim a diversos llocs i sempre dèiem que sí, anàvem d'aquí cap allà, el nostre leitmotiv era fer-ho tot i sempre ens dèiem allò de “campi qui pugui”. La gents ens preguntava el nom, i un dia anant cap a Barcelona per fer el vestuari vam decidir que el nostre nom seria Campi Qui Pugui, que és una expressió molt nostra.
Té dificultats tirar endavant una empresa com la seva?
Amb el Jordi, l'altra part de l'empresa i també la meva parella, ens vam conèixer treballant en una companyia molt reconeguda de Lleida on fèiem teatre infantil. Quan vam veure que ens agradava aquella feina i que la química entre nosaltres funcionava vam decidir tirar endavant l'empresa, tot i saber que era una tasca difícil. Els primers anys de Campi Qui Pugui ho vam passar pitjor que quan treballàvem per a altres companyies, ja que tot el que guanyàvem ho havíem d'invertir per poder créixer i la tranquil·litat que teníem va desaparèixer absolutament.
Com són els seus espectacles?
Són contes teatralitzats. Seguint la història tradicional buscàvem fer un canvi mitjançant l'humor, era el nexe d'unió entre diferents edats i cultures. Treballàvem al carrer o en petites sales i va ser aleshores quan vam descobrir que a les actuacions de carrer havíem d'interpretar d'una manera diferent, el llenguatge del carrer ens inspirava molt per l'espontaneïtat que es creava amb el públic, la relació al carrer es totalment diferent a la que sents en una sala. Ja teníem a dins el cuquet de fer aquesta mena d'espectacles i vam conèixer el circuit existent, i a partir del 2012 vam crear el nostre primer espectacle de carrer, que vam batejar Nee naw, com a onomatopeia del so que fa l'ambulància.
Campi Qui Pugui és una companyia coneguda als ambients internacionals. Quan van començar a sortir a l'estranger?
Vam començar actuant al Festival d'Estiu de Catalunya, i en un principi les nostres representacions eren bàsicament totes a territori català amb alguna sortida puntual a Saragossa. Després vam començar a anar a Andorra, i un dia del 2013 vam dissenyar un pla per internacionalitzar el nostre treball. La sort ens va acompanyar, vam començar tenint molta feina mentre la crisi colpejava fort altres companyies, però la feina era poca i per això vam pensar ampliar el nostre mercat a nous circuits. El dilema era sortir a fora o deixar-ho córrer. La Generalitat ens va assessorar i informar de les principals fires on poder actuar.
Aquest any s'estrenen a Mont-real.
Sí, anem al Canadà per primera vegada. Hem fet Europa i també Austràlia i aquest any ens estrenem a Canadà, en tenim moltes ganes, estem molt contents, i malgrat els entrebancs serem allà el proper juliol.
Tenen feina, el 2018 és ple d'actuacions, però no deixen el seu país.
No el deixem i ens agradaria encara deixar-lo menys, internacionalitzar-nos va ser una necessitat, ens agradaria poder viure i treballar aquí. No hi ha res que ens pugui omplir tant.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.