‘domus artis'
La memòria dels objectes
La casa i estudi de Francesc Torres és una mena de gabinet del col·leccionista sobre el seu món
Si a un home se'l pot conèixer pel tipus d'objectes que acumula a casa, Francesc Torres (Barcelona, 1948) és un llibre obert. En el seu cas art i vida van tant de la mà, amb tanta intensitat, que el seu habitatge barceloní al Putxet és un estudi continu, un taller permanent, a vessar d'objectes i llibres. Pels seus objectes i obres el coneixereu, ben segur. Si més no, els seus interessos principals: la història contemporània (sobretot la Guerra Civil i el franquisme), l'automoció i els Estats Units, entre d'altres.
Ja un cop, confessa, Torres va provar de separar casa i estudi, però no se'n va sortir. I potser per completar la radiografia vital i artística de Francesc Torres, hauríem de visitar el seu altre cau a Nova York, la seva segona ciutat. Ja fa anys que Torres alterna Barcelona i Nova York, en un anar i venir de banda a banda de l'Atlàntic que s'ha convertit en natural per a ell. Sobre un dels seus escriptoris, trobem la prova burocràtica de la seva doble ciutadania: el passaport espanyol (granat) i el passaport dels Estats Units (blau). Comenta, divertit, que paradoxalment té la doble nacionalitat a ulls dels dos estats implicats gràcies a una conversa entre Aznar i Bush a Camp David en què el president espanyol va convèncer l'americà que es reconegués la doble nacionalitat als ciutadans espanyols que també tenien passaport americà.
La casa-estudi de Torres té poc a veure amb un taller típic de pintor o escultor. Estem parlant d'un dels representants genuïns del conceptual català, pioner de la instal·lació i la videocreació al nostre país. Tenint en compte que ja acumula quatre dècades de carrera, els prestatges estan plens de caixes de formats audiovisuals diferents, alguns ja obsolets, i carpetes i fitxers dels seus projectes. D'obra física, ben poca, encara que mirant bé destaca una pintura seva que representa l'àngel que apareix en primer pla a la cèlebre fotografia de Dresden destrossada per les bombes en acabar la Segona Guerra Mundial. En alguns racons de la casa, hi ha algunes escultures-poemes visuals, formats per llibres i objectes bèl·lics (un casc, una bomba de mà...) units per pintura encàustica. “Qualsevol objecte tractat amb encàustic adquireix categoria d'obra d'art, com va fer Jasper Johns amb les seves banderes”, explica. Aquestes escultures són l'obra més recent de Torres i seran exposades pròximament a la galeria T20 de Múrcia. “Tenia moltes ganes de tornar a treballar amb les mans”, assegura l'artista, que també farà a la tardor de comissari al MNAC en una exposició on gratarà a les reserves del museu a la recerca d'obres mutilades, censurades o cremades.
La recuperació de la memòria històrica, sobretot del drama de la Guerra Civil i del franquisme, és una de les temàtiques centrals en tota la trajectòria de Francesc Torres. Una obsessió que a casa seva es tradueix en objectes bèl·lics i de tota mena reals, trobats en els escenaris de la batalla de l'Ebre. Ens mostra una ampolla de Floïd, que l'artista ha transformat en un petit poema visual omplint l'envàs d'agulles de cap. En un prestatge veí, hi ha una pistola de fusta que li va fer el seu avi quan era petit. L'avi va patir la repressió franquista, i mai no va voler parlar de la guerra i la presó dins de la família: “Va arribar un moment que em vaig adonar que el fet més important de la meva biografia havia succeït abans que jo naixés, però que tot això havia estat silenciat. Potser per això he volgut parlar-ne a la meva obra.”
Un altre membre de la família de l'artista que està present en la seva col·lecció d'objectes és el seu pare, home amb qualitats artístiques i musicals però que es va acabar dedicant professionalment al disseny publicitari. En un prestatge reposa una escultura de fusta, que el pare de Torres va deixar inacabada just abans de morir, al costat de dues escultures de bronze que Torres va fer quan tenia 17 anys, al més pur estil Henry Moore. Del pare, pengen de la paret dues petites natures mortes coloristes.
Torres va aficionar-se d'infant al món de l'automoció, a través de les revistes americanes il·lustrades a les quals estava subscrit el seu pare. Els anuncis dels grans cotxes americans el fascinaven. “Allò no tenia res a veure amb el que vèiem aquí. De manera que vaig adquirir consciència de l'extraordinari que era tot allò. Vaig interessar-me pels cotxes, no només per la màquina en sí o per l'estètica, sinó pel seu valor simbòlic i cultural i la seva relació amb la velocitat”, explica.
Mostra, orgullós, una fotografia dedicada del pilot de fórmula 1 argentí Juan Manuel Fangio, a qui va conèixer personalment. Però per tota la casa trobem automòbils de modelisme de tota mena, un d'ells daurat, preciós, que és una de les joies de la corona: un prototip alemany dels anys cinquanta que mai no es va arribar a fabricar.
Home que no amaga les seves conviccions polítiques d'esquerra, Torres està molt preocupat per l'elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. Un objecte ben explícit dona testimoni del seu emprenyament: un rotllo de paper higiènic en què ha escrit la frase “Take a Dump on Trump”, és a dir: “Caga't en Trump”. Al costat, una fotografia en què Torres apareix enmig d'un grup de noies que participaven en un concurs de bellesa a Indianapolis. Això és Amèrica! i Torres, al cap i a la fi, ell també és sobre el paper un americà més i tant aprecia els valors del país com en critica les contradiccions.
Com és també molt crític amb les polítiques culturals d'aquí i amb els arguments que utilitzen polítics d'esquerra per titllar la cultura d'elitista. “Aquests són els mateixos arguments que va utilitzar Stalin per carregar-se l'avantguarda. Així estem regalant la cultura a l'enemic”, lamenta.
