L'MD'A fa aflorar més d'una seixantena d'obres inèdites

Ja van avançar-ho fa dies, durant una de les taules rodones del cicle Dibuixant Bertrana: l'exposició commemorativa que està preparant el Museu d'Art de Girona sobre el Prudenci Bertrana pintor està permetent que surtin a la llum nombroses obres fins ara desconegudes. L'exposició, comissariada per la directora del museu, Carme Clusellas, amb la investigadora Cristina Ribot Bayé com a tenaç documentalista, permetrà reunir unes 150 obres de l'escriptor gironí, entre pintures i dibuixos, una seixantena de les quals són inèdites. La majoria han estat localitzades en col·leccions particulars de Girona i reafirmen l'interès de Bertrana pels gèneres del retrat i sobretot el paisatge, del qual s'han trobat diverses pintures inspirades en els entorns de Girona, datades entre 1888 i 1917, i unes quantes més de paisatges del Berguedà, on va residir els últims anys de la seva vida i datats, en aquest cas, als anys trenta. Tot i que les troballes segueixen la tònica de l'obra ja coneguda de Bertrana i aporten, per tant, poques novetats a la seva vessant artística, les responsables de l'exposició han aconseguit, a través de la recerca documental, precisar dades que han permès, per exemple, identificar els llocs representats a quadres i dibuixos i posar en relació les seves obres amb documentació nova. L'exposició de l'MD'A precedirà la que s'inaugurarà per Fires al Museu d'Història de Girona i que estarà dedicada a pare i filla. Comissariada per Blai Gasull, Glòria Granell, Xavier Pla i Neus Real, amb coordinació d'Oriol Ponsatí-Murlà i direcció de Sílvia Planas, plantejarà una aproximació divulgativa als dos autors.

Ponsatí-Murlà posa en relleu els paral·lelismes entre pare i filla, que van dedicar els últims deu anys de la seva vida a recordar: “Prudenci Bertrana ja no publica cap obra de creació des d'El vagabund, de 1933, i Aurora, a partir de Vent de grop, de 1967, ja només es dedica a les Memòries, és a dir, a fer testament.” Tot i les diferències d'estil, ell a prop de Víctor Català, Ruyra i Girbal Jaume, és a dir, d'un “ruralisme que ens hem dedicat a blasmar sense haver-lo acabat d'entendre, perquè no es pot explicar des d'una torreta de Sant Gervasi”, remarca, i ella des d'un cosmopolitisme sense parangó a la Catalunya de l'època, tots dos es consagren a construir el seu personatge públic a partir de la transfiguració literària de les seves vides. Quan els caigui al damunt el franquisme, al pare li quedaran ja pocs anys, però més de 25 de silenci forçat durant els quals cap diari esmentarà ni el seu nom i en què la censura denegarà sistemàticament la reedició de la seva obra fins al 1965, tot i que l'editor Josep M. Cruzet n'havia contractat els drets ja el 1947 encara amb la vídua, Neus Salazar. Ella, en canvi, haurà de conviure amb la dictadura molt de temps, intentant recompondre's a les palpentes, segons Ponsatí-Murlà, que entén que al final Aurora Bertrana, que no havia necessitat mai el pare, que ja tenia la seva imatge perfectament construïda des dels anys vint, de cop “es posi, ja de vella, la màscara d'ell”, és a dir, la de l'escriptora marginada i ressentida. L'Any Bertrana haurà de retornar-los tots els matisos.