La diada del sant tornem-hi

Sant Jordi és el dia mundial de l'anti-sorpresa. Vols trobar-te algú? El trobes. Vols evitar-lo? També. Vols saber quins són els llibres que es venen més? Apunta: Nosaltres dos, de Xavier Bosch; La vida que aprenc, de Carles Capdevila, i Rosa de cendra, de Pilar Rahola. Si insisteixes una mica, t'amplien la llista amb La senyora Stendhal, de Rafel Nadal; Els vells amics, de Sílvia Soler, i Bonastruc, el jueu, de Miquel Fañanàs. I para de comptar. La resta és el marge de cortesia que cada lector es concedeix a si mateix per escollir entre, posem-hi, dos-cents mil títols més que no sortiran a cap rànquing, ni falta que els fa. Sant Jordi ja és això: una espècie de dia de la marmota que han après a a agafar-se amb resignació fins i tot els puristes més estirats, com ara la lectora que a Girona, veient-me interrogar els llibreters, gentilment m'informa que el llibre de Capdevila ja està exhaurit al migdia de quasi totes les parades, però m'aclareix de seguida, com si es tragués borró de la brusa, que no hi té cap interès, que ella venia a buscar l'últim de la Yasmina Reza.

La repetició forma part del joc; així doncs, relaxem-nos i aprofitem que l'únic element aleatori de la diada ens ha regalat un anticicló esplendorós. Perquè fins i tot allò que els llibreters continuen definint d'atípic o imprevisible s'ha convertit en un clixé. Per exemple, no n'hi ha cap que, després de cantar-te els títols amb més sortida, no afegeixi, prudent: “Però la cosa està sent molt repartida.” La cosa, per als qui no hi estiguin iniciats, és aquella corona que abans santificava un autor destacat i que ara comparteixen amistosament els caps de cartell dels principals grups editorials. Aquesta fraternitat d'equip, que es treballa des de fa setmanes, és la que evita la temuda sorpresa i permet que tots tornin a casa mitjanament contents. Perquè, si no, com s'entén tanta unanimitat? No només entre els autors en llengua catalana, sinó també entre els més venuts en castellà, que a Girona, com a la resta del país, van ser Patria, de Fernando Aramburu; Tierra de campos, de David Trueba, i El laberinto de los espíritus, de Carlos Ruiz Zafón, amb un petit marge de llibertat (per dir-ne d'alguna manera) per alternar-hi tot darrere Dolores Redondo, Elena Ferrante i Javier Cercas. La gran novetat: aquest serà un dels santjordis més multitudinaris i lucratius dels últims anys.