cultura

Alain Hernández

actor

“Tots podem quedar atrapats en una cambra cuirassada”

Després d'interpretar un mosso de la brigada antidisturbis a El rei borni, Alain Hernández (Barcelona, 1975) fa un salt amunt en la seva carrera amb el paper protagonista del thriller Plan de fuga. L'actor es passa a l'altra banda de la llei, com a membre d'una banda que vol robar un banc, en un film dirigit per Iñaki Dorronsoro i interpretat també per Luis Tosar i Javier Gutiérrez.

Com li arriba aquest paper?
El projecte m'arriba directament per càsting. Quan vaig llegir el guió em va semblar que era com fer realitat un somni recurrent: fer un paper de pes en una pel·lícula de policies i lladres, que et remunta a quan ets petit... La prova va anar molt bé, però passava el temps i no em deien res. Les responsables del càsting em van dir que al director li havia agradat molt i que estaria bé que ens coneguéssim personalment. Li vaig trucar i el vaig anar a veure en cotxe a Vitòria un dijous que tenia lliure. Ens vam entendre perfectament des del principi. Vaig acabar fent nit allà. L'endemà es feia la reunió final per decidir el protagonista i em va trucar per dir-me si volia fer la pel·lícula. L'alegria en saber-ho va ser brutal.
Treballa amb actors excel·lents.
Sí, després vaig tenir l'alegria que hi entrava també el Javier Gutiérrez, que m'encanta. Tampoc se sabia qui seria l'inspector de policia. El director em va trucar i em va prendre el pèl, va dir que era algú que havia fet poca cosa, però va resultar ser el Luis Tosar. Em vaig posar a plorar de l'emoció d'adonar-me que treballaria amb dos dels actors que són referents per mi, el Luis sobretot. Després em va venir la responsabilitat d'estar a la seva altura. Però són dos companys increïbles, meravellosos, que es preocupen més per tu que per ells.
Què diria al públic per animar-lo a veure ‘Plan de fuga'?
Es trobaran amb un thiller que no és convencional, jo el definiria com un drama disfressat d'acció. La força de la pel·lícula és sobretot a les relacions humanes. L'acció està molt ben rodada. Hi ha un crescendo, amb el clímax de l'atracament al banc, però l'acció és una conseqüència de tot l'embolic que hi ha entre els personatges. L'interessant és el viatge previ, a més de les interpretacions de Javier Rodríguez i Luis Tosar. A les pel·lícules d'atracaments sempre m'ha interessat més la preparació, com va bullint l'olla.
Però la pel·lícula va més enllà d'un simple ‘thriller'...
M'agrada molt la part metafòrica de la pel·lícula. És una lectura que he fet després de rodar-la: es pot veure com el que li passa a una persona que ha pres un camí, el segueix, i en un moment donat es troba dins d'una cambra cuirassada. Tots podem quedar atrapats en una cambra cuirassada, amb ganes de tornar a la vida d'abans. Té un punt poètic i romàntic que m'agrada ressaltar.
Per què el criden per fer de policia o de lladre?
És una qüestió de perfil físic, dono per a aquests personatges més durs, autoritaris, canalles... Però d'altra banda crec que potser tinc la capacitat de donar-los una profunditat, que es vegin més colors als personatges, més matisos, i això els fa més interessants.
El seu aspecte físic tan musculós i fibrat és amb ajuda de Photoshop?
[Riu] No va ser trampa, no. Va ser peix a la planxa i verdura al vapor cada nit durant els tres mesos previs a la pel·lícula; quatre dies a la setmana de gimnàs, amb dos entrenadors personals, un a Barcelona i un a Madrid; dieta cada dia de rodatge... El director em va veure amb una mica de panxeta i em va demanar una mica de treball físic perquè semblés un personatge capaç de qualsevol cosa en aquest món de delinqüència i màfies en què es mou. I jo li vaig dir: “Vols que em posi com Brad Pitt a El club de la lucha?”. Em va contestar que no creia que tinguéssim temps, faltaven tres mesos per rodar. Jo li vaig dir: “Ja veurem!”.
Doncs el resultat és espectacular.
L'entrenador personal, que havia entrenat cossos d'elit de la guàrdia civil, em va dir que el que jo havia aconseguit jo als 40 anys no ho havia vist mai. Deu ser una cosa genètica que li dec al meu pare, però també vaig ser molt constant.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona