“Quins polítics van a veure dansa? Cap”

E.B. S'ha perfeccionat, el nivell és més alt en general.

L.M. S'ha regulat molt des de la LOGSE, que va incloure la música i la dansa com un ensenyament curricular. Això va permetre una estructuració de l'ensenyament i l'Institut del Teatre va començar a aplicar aquest desenvolupament curricular. També va obrir l'escola Oriol Martorell, amb una primària centrada en la música i la dansa. Això ens va ajudar a estructurar-nos millor com a escola, a saber què ensenyem, com i a qui. D'altra banda, el fet que s'hagi inclòs la dansa dins de l'ensenyament regular no sé si hi ha afavorit gaire, perquè em sembla que, si bé ha pujat el nivell, els nanos s'avorreixen de seguida. Entren amb 11 anys a l'Institut del Teatre amb una il·lusió extraordinària i al cap de pocs anys es desanimen perquè tenen ganes d'anar en un altre lloc. I marxen a l'estranger encara que no hagin ni acabat els ensenyaments aquí.

E.B. En comencen uns 25 cada any i només n'acaben 5 o 6.

E.B. Hi ha l'IT Dansa, però és un postgrau que rep ballarins d'arreu d'Europa i de l'Institut només n'hi ha tres.

L.M. És una llàstima perquè la dansa a casa nostra està en una situació llastimosa: el nivell ha pujat i la política de dansa ha baixat; vaja, no existeix. Es fan produccions puntuals d'un, dos mesos, i para de comptar.

E.B. A la meva època ballàvem al Liceu, hi havia companyies, fèiem coses...

L.M. Sí que n'hi ha, i a la gent li agrada la dansa, perquè els espectacles, quan són bons, estan plens. El problema és que als polítics no els interessa la dansa; ensenyar dansa és meravellós i és una feina vocacional, igual que ballar, però l'estatut de ballarina no està reconegut, com el d'infermera, mestre, informàtic, etcètera; no té cap reconeixement social.

E.B. Està estancat. Nosaltres en tenim uns 250, i més aviat va pujant. Ens trobem que persones que havien fet dansa de petites, tornen. Algunes pel·lícules, com ara fa poc Ballerina, desperten les ganes d'aprendre a ballar, i nens que no gosaven entrar a l'aula s'han animat gràcies a la pel·lícula Billy Elliot.

L.M. En aquesta escola hem tocat moltes disciplines, claqué, espanyol, jazz..., i poc a poc ens hem anat especialitzant en les que millor podem oferir: el clàssic i el contemporani, des de petits a adults. De fet, vam capejar la crisi gràcies a l'entrada d'un grup d'adults que constaten els beneficis de fer clàssic, la col·locació, els estiraments, etcètera. És una qüestió corporal i emocional, i també hi entra en joc la disciplina de la dansa.

E.B. Una companyia estable de dansa.

L.M. Tenim un Teatre Nacional, una Orquestra Nacional, per què no una companyia nacional de dansa? Ciutats més petites tenen un cos de ball, amb més o menys gent, una companyia que pot donar feina als ballarins i fer gires. Però el problema és que jo ja no crec en els Reis. Prefereixo fer classes, deixar els alumnes ben preparats i conscients que hauran de fer les maletes per treballar fora. A Alemanya, per exemple, tots els polítics han fet dansa i música en algun moment de la seva formació, i quan governen tenen sensibilitat. Aquí, quins polítics van a veure dansa? Cap.

E.B. Abans hi havia algunes companyies de contemporani que tenien subvencions, però ara, ni això, i moltes han hagut de plegar o marxar: David Campos, Ramon Oller, Maria Rovira, Cesc Gelabert...