Cultura

Art

El pintor inesperat

La Fundació Valvi presenta per primera vegada una revisió integral de l'obra d'Alberto Fabra, format a París des dels anys quaranta i vinculat al Port de la Selva

La mostra, comissariada per Lluïsa Faxedas, s'ha plantejat en dues parts per explicar millor el pas de la figuració a l'abstracció cinètica a partir dels anys setanta

A París va regentar un cabaret, va treballar per al cinema i va conèixer Prévert i Sartre

Els historiadors de l'art solen fer servir expressions molt dramàtiques per assenyalar quan un artista deixa de ser figuratiu: despullament, ruptura radical, salt al buit, gir copernicà... Són fórmules que ajuden a donar forma a la perplexitat de l'espectador, però potser no expliquen prou bé què porta un artista a plantar-se i dir: “Fins aquí he arribat.” La història de l'art és pròdiga en aquesta classe d'abismes una mica morbosos que tenen al mateix temps alguna cosa de negació i d'intrepidesa, de fatiga i jubileu. El cas és que hi ha un moment en què alguns pintors senten una espècie de depreciació de la realitat i es resisteixen a continuar servint-se'n com d'unes estovalles de taula on anar-hi disposant els records familiars. De cop els interessa més, posem per cas, el buit que la taula deixa al voltant, o l'espectre d'algú que acaba d'aixecar-se de la cadira, o l'ull mateix mentre observa l'escena més que no pas la llum sobre l'hule tacat. La veritat és, però, que Cézanne, que no va separar-se mai gaire de la seva, de taula, diu també molt de la pintura mateixa, i així i tot encara no ha deixat d'enlluernar-nos per tot el que arriba a saber de la consistència polposa de les pomes de la Provença. La realitat no es deixa pas exhaurir tan fàcilment. Fins i tot quan ja senten l'atracció irresistible del buit, la majoria d'artistes continuen amarrats a la gravetat dels cossos encara durant força temps, amb una rabiosa enyorança. “Sentir-se atret com jo ho he estat sempre per l'abstracció, o si ho preferiu per la no-figuració, i necessitar constantment de la referència a la realitat, no ha deixat de torbar-me; els freqüents retorns a la figuració crec que no són altra cosa que la conseqüència d'aquest estat”, escrivia Alberto Fabra Foignet (Buenos Aires, 1920-Perpinyà, 2011) en un manuscrit fins ara inèdit dels anys vuitanta en què, de fet, no esmenta cap trencament, sinó un procés –greu, meticulós, exigent– fins a “dotar la forma de la màxima intensitat”.

Em fa l'efecte que aquestes obvietats les saben millor que ningú precisament els artistes que han fet front al vertigen de separar-se del món sostenint a penes una petita llàntia (vet aquí una altra fórmula dramàtica). No deu ser casual que quasi tots comencin esquerdant el plat de taula: negar-se l'aliment del cos, el goig de la vista i la boca, la cura del tacte, en un ritual d'expiació que ha donat lloc a tot de teories transcendentalistes sobre l'abstracció, és una forma d'ascesi visual que busca en l'encegament alguna veritat oculta a l'interior dels objectes i en les subtils relacions que estableixen entre ells quan els deixem sols. Passa en les natures mortes cubistes, on ja no hi ha fruita, sinó la seva pela llenyosa i seca; o en els refinats interiors fauvistes, amb més decoració que vianda com als aparadors de confiteria, o en els bodegons d'Alberto Fabra, que giravolten hipnòticament dins un cercle de llum blava ja des de mitjan dècada dels quaranta.

Excepte el col·leccionista i marxant Richard Vanderaa, que n'és des de fa anys un valedor entusiasta, i el galerista madrileny José de la Mano, que va organitzar la primera retrospectiva a l'Estat de la seva obra cinètica, el 2013, poca gent coneix aquest artista nascut a l'Argentina de pare català i mare francesa que, després de protagonitzar una de les exposicions més esperançadores de la Barcelona de la postguerra, el 1945 va marxar amb una beca cap a París i no va tornar-ne fins al cap de quaranta anys tot i les freqüents escapades al Port de la Selva, on tenia casa des de 1965. Aquest allunyament tan prolongat ha contribuït a fer-ne un desconegut en els ambients artístics catalans, però no als parisencs, on va relacionar-se amb Jacques Prévert, Pierre Soulages, Jean-Paul Sartre i el productor cinematogràfic Alexandre Trauner, amb el qual col·laboraria pintant quadres de pacotilla per als decorats de pel·lícules de Stanley Donen, Billy Wilder o Anatole Litvak. Amb el germà de Prévert, Pierre, va regentar, als anys cinquanta, un famós cabaret, La Fontaine des Quatre Saisons, on programaven sessions de marionetes, concerts de les novíssimes vedets de la chanson i uns números de circ que tenien fascinat Sebastià Gasch. És una llàstima que hàgim perdut durant tant de temps alguns dels nostres millors artistes, que retrobar-los sembli un descobriment. Això és el que ha passat amb la primera revisió integral de la trajectòria d'Alberto Fabra que proposa la Fundació Valvi de Girona en dues exposicions comissariades per la professora de la Universitat de Girona Lluïsa Faxedas: la primera, oberta fins al 3 de juny, dedicada a la seva obra figurativa, i la segona, entre el 8 de juny i el 31 de juliol, centrada en la seva incursió en l'art cinètic a partir dels anys setanta. En els seus quadres, hi veureu ressons de Matisse, Picasso, Bonnard, Klee, Miró i fins i tot Keith Haring, però hi ha sobretot una consciència molt clara dels deures de l'artista amb la seva pròpia obra perquè la pintura es valgui per si sola, perquè en el cas hipotètic que es desprengués del llenç, se sostingués sencera a l'aire, o perquè no passi com amb els trencaclosques mal resolts, deia ell, i et quedés a la mà una última peça que no es correspon amb l'espai que falta omplir.

Exposició pionera
Abans de la irrupció de Dau al Set en l'ambient deprimit de la postguerra, Alberto Fabra va contribuir a posar en evidència l'academicisme anacrònic que patrocinava el franquisme. Va ser l'any 1943, a la galeria Reig de Barcelona, en una exposició avui ja llegendària que va reunir Fabra, Ramon Rogent, Xavier Vilató i J. Fin, nebot de Picasso. Tots, excepte Rogent, que moriria molt jove d'accident de cotxe, van marxar a París.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.