Els malsons infantils

Com Denis Villeneuve o Xavier Dolan, Philippe Lesange pertany a les darreres generacions de cineastes del Quebec. Experimentat documentalista, amb Els dimonis signa la seva segona pel·lícula de ficció, que arriba acumulant guardons en diversos festivals i que ha guanyat el premi a la millor pel·lícula que atorga l'associació de crítics del Canadà.

Els dimonis és una pertorbadora i inquietant visió de la infantesa que aborda els terrors a partir del punt de vista d'un nen de deu anys que viu en una zona residencial aparentment tranquil·la. Lesage reconeix a El Punt Avui que no té fills: “M'agradaria tenir-ne però potser em fa por. Aquí he volgut fer l'exercici de tornar a la infantesa.” El director ha volgut “explorar les diferents pors” del petit protagonista, i segons ell el que vincula aquestes pors “és que viu en un món en el qual el sexe és molt present, i descobreix que els adults estan moguts pel sexe. Però no s'atreveix a fer preguntes, ni sobre la seva pròpia sexualitat ni sobre la possible relació del seu pare amb la mare del seu amic. Està abandonat a les seves pors, a la seva solitud; crec que la solitud està molt present en la infantesa, quan som adults formem una família per allunyar-nos d'això. A vegades ens oblidem que els nens entenen més coses de les que pensem”.

A Els dimonis, una festa d'aniversari, una jornada de piscina, un parc d'atraccions o una excursió pel bosc es converteixen en escenaris d'una superfície amable i feliç però que amaga un rerefons terrible. Un dels principals interessos de Lesange, “també en els meus documentals” és mostrar “el que hi ha darrere la banalitat”. “Jo vull reflectir la bellesa, però també allò de sinistre que s'hi amaga. Tinc l'esperança que mostrant el sofriment que hi ha darrere la cara amable l'espectador se senti menys sol”.