Cultura

XICU CABANYES

ESCULTOR, CREADOR DEL BOSC DE CAN GINEBREDA

“Està pujant gent sense sentit crític”

Lamenta el ressò que tenen personatges d'ínfim nivell intel·lectual en molts mitjans de comunicació

És del parer que a la majoria d'artistes plàstics les galeries ja no els són útils

‘NÍNXOL D'AMANTS'
Aquesta obra, Nínxol d'amants, és de les últimes que ha esculpit Xicu Cabanyes al bosc. En ella hi és present un tema habitual, l'erotisme, juntament amb la creu, un símbol amb el qual l'artista està treballant darrerament. Una altra escultura nova és Francesco, un gran home nu amb el rostre del papa.
El traspàs del bosc a l'Ajuntament de Porqueres ens va molt bé, ens entenem molt bé
Ja soc gran i si no puc veure la república catalana la meva vida no haurà tingut gaire sentit
Francesc Xicu Cabanyes (Serinyà, 1945) és un home inconformista i amb consciència social i un escultor amb molt de talent. Passarà a la història com el creador del Bosc de Can Ginebreda, el primer espai d'aquesta mena obert a l'Estat espanyol. En aquesta finca del terme de Porqueres hi ha instal·lades un centenar llarg d'escultures fetes per ell mateix i altres creatius, com ara Piculives, que fins i tot hi va viure una temporada. El bosc es va obrir el 1972 i el 2009 el va adquirir l'Ajuntament, tot i que el seu fundador el continua gestionant. A banda del projecte del bosc, Cabanyes té una important carrera creativa, que inclou, per exemple, l'època del Grup El Tint de Banyoles que va situar la ciutat com un referent de l'art d'avantguarda. Aquest home de veu potent i tracte directe va néixer al si d'una família de masovers i va treballar a la fàbrica de can Constans, on restaurava mobles antics, i paral·lelament va entrar en contacte amb artistes, especialment Domènec Fita. Però seria de l'obra de Torres Monsó i Emília Xargay de qui rebria les primeres influències. A en Xicu li agrada molt parlar i gaudir de la vida. L'entrevista la fem durant un dels seus vermuts habituals dels dimarts amb amics, al bosc mateix.
Ara es parla molt de les propietats terapèutiques dels boscos. Aquest en deu tenir, no?
A mi em sembla que ha estat un bosc terapèutic tota la vida [riu]. No sé si la gent es cura, venint a aquest bosc, però el que et puc assegurar és que he comprovat que en surt amb un bon estat d'ànim.
El fet que moltes de les escultures que vostè hi ha instal·lat tinguin un sentit eròtic, ho hem d'interpretar en clau freudiana?
Home, quina pregunta! Avui, sembla que freudià ho és tot. Han eixamplat tant l'abast d'aquest concepte que s'ha arribat a un punt que si et fiques el dit al nas pot haver-hi una explicació freudiana; si t'enfades amb el pare o la mare, també... Bé, a aquest senyor li devem molt, és clar, ens va obrir una porta, però se n'està fent un abús. No sé si el Bosc de Can Ginebreda té un rerefons freudià, però, mal m'està el dir-ho, la gent marxa diferent de com ha arribat. Molts solen entrar al taller després de fer el recorregut i em diuen que s'han carregat d'energia bona. No sé si m'ho haig de creure. Això també podria ser freudià, no?
Gairebé mig segle després d'estrenar-lo, el bosc està tal com l'havia imaginat?
És que en realitat, en aquells moments no tenia una idea ben configurada de què volia que fos. De totes maneres, crec que he aconseguit més del que em pensava. És veritat que ara en voldria més, però en definitiva estic satisfet. La idea aquesta de posar escultures en un bosc i esperar que la gent vingui, suplint l'obligació que tenen els artistes plàstics de fer exposicions amb canapès i xampany, penso que ha anat bé. He conegut més gent a través del bosc que no pas portant la vida normal d'agafar el teu producte i anar-lo a ensenyar. Almenys a mi m'ha anat bé així. I continuo pensant que és una idea bona. No sé què passarà en un futur, però ara mateix, en molts llocs d'Europa els artistes ja no fan exposicions com es feia abans, sinó que obren el seu taller de tant en tant i la gent hi va, entren, s'ho miren i hi ha la possibilitat que comprin. És una altra manera de fer.
Doncs això que diu em sembla la fi dels galeristes.
Home, és que ara els galeristes només serveixen per vendre als valors segurs. S'intercanvien cromos, com si diguéssim. Mira, avui s'ha mort en Corberó [l'entrevista la fem el dia 25 d'abril, poques hores després de saber-se la desaparició del famós escultor], ja tens una altra icona perquè els galeristes hi juguin, el sobrevalorin, en comercialitzin l'obra... Les galeries d'avui dia treballen sobre valors segurs o artistes del propi planter.
Hauríem de distingir entre els conceptes d'art i de comerç a l'entorn de l'art, no?
És clar que sí. En el món de l'escriptura es veu més clar. Fixa't, per Sant Jordi n'hi ha molts que no són escriptors però que han tret un llibre que es ven molt. I després hi ha els escriptors consagrats que mantenen un nivell... L'art d'escriure és per a tothom, només faltaria. La pintura o l'escultura també la pot practicar tothom, no només els professionals.
Però em fa l'efecte que per dedicar-se professionalment a l'art cal molt de valor.
Sí, és arriscat.
Una amiga escultora em deia que els alumnes d'art que visiten el seu taller li confessen que no volen ser ni pintors ni escultors, sinó dissenyadors perquè pensen que així es guanyen millor la vida.
És clar que sí, és normal. Aquest exemple que poses és fantàstic, és una mostra dels temps que vivim. El que hem aconseguit entre tots és un immens prat per córrer i per galopar, i amb un excés d'informació. Això que et diguin el que has de fer o no fer, què pots o no pots menjar... Estan fabricant un ciutadà que té molt difícil tenir un esperit crític, està pujant una gent sense sentit crític. I si en té, se li indica cap a quina direcció ha d'anar, l'orienten cap on volen que vagi la crítica. Això fa por. Ens mengen el coco i ens obren un sol canal d'allò políticament correcte. En canvi, el que tu creus sincerament, com que no ho pots homologar amb els corrents que hi ha, t'ho guardes i acumules material íntim, un material íntim que de tant en tant surt perquè algú perd la vergonya. Per quina raó a les televisions cada cop més apareixen gent grollera, maleducada? I perquè això es converteixi en divisa i s'aconsegueix que tingui tants seguidors? S'imposa l'horterisme, el malparlar... En lloc de valorar les persones que saben parlar, que s'expliquen bé, que aporten idees constructives, a moltes teles hi porten només gent grollera, que renega i que ni tan sols sap construir una frase comprensible.
En quin projecte escultòric està treballant, en aquests moments?
El bosc s'ha anat sembrant amb moltes escultures que hem d'anar completant. Ara últimament hem acabat una zona dedicada a les creus. No és que jo sigui religiós, però penso que la creu és el dibuix més important que ha dissenyat mai la humanitat, la creu no és un patrimoni només de l'Església, sinó que és nostra, és de tota la humanitat. I si ells l'han fet servir d'anagrama i els ha anat tan bé… Jo soc ateu, però que sigui ateu no impedeix que pugui fer servir la creu i li doni tota la importància que té.
Quantes escultures hi ha actualment a Can Ginebreda?
Mira, vaig parar de comptar-les quan vaig arribar a 110. I parlo de les grans i prou. Després n'hi ha moltes de petites, intervencions a la terra, etc. Darrerament s'ha anat completant molt.
Recorda quina va ser la primera obra que hi va instal·lar?
Sí, i tant: Les dones cangur. Aquest conjunt de tres dones va ser el primer que hi vaig fer. En aquell moment m'havia enamorat de les venus paleolítiques i a partir d'aquestes imatges tan potents vaig pensar què en podria sortir. Encara ara, les venus paleolítiques pesen molt en la història de l'escultura.
El posaré en un compromís si li demano quines són les seves peces preferides?
Home, me les estimo totes, responen a diferents èpoques, a diferents sensibilitats, però si he de destacar-ne alguna, potser seria El gran baldaquí i Les dones cangur que et deia abans. Allò que et deia que passes èpoques diferents: mira, darrerament em surten més netes de brossa, segurament perquè amb l'edat vas adquirint més capacitat de síntesi.
Com li estan anant les coses, des que el bosc és propietat de l'Ajuntament?
Les coses ens van molt bé, ens entenem molt bé. Deixar-ho a mans del municipi era el que calia fer, ja que el bosc es va fer amb el poble i és de justícia que torni al poble. De mica en mica va augmentant el nombre de visitants i ja estem en els 5.000 anuals.
M'està dient que un objectiu principal és atraure com més visitants millor?
Home, des del punt de vista espiritual no hauria de ser-ho, l'objectiu principal, això és cert, però no vull que el bosc ocasioni pèrdues al municipi, no vull deixar un tinglado que sigui una càrrega per a l'Ajuntament. I l'única manera d'aconseguir-ho és que el bosc s'autofinanci, i això s'aconsegueix amb visitants. Penso que ens n'anem sortint, tot i no formar part de la cultura oficial.
Què vol dir, amb això de “la cultura oficial”?
Doncs que passa com els metges de capçalera, que a cada poble n'hi ha un que domina. A cada territori hi ha un artista, un escultor que domina. En aquest país hi ha els artistes oficials, que surten a tot arreu. Si vas per lliure i expliques el que veus, el que passa, aleshores ho tens pelut. Però com et deia, ens en sortim, anem aguantant.
Vostè és un independentista convençut. És optimista?
Jo sí, i tant. Mira, ja soc un home gran i vull veure-ho. Que el bosc s'acabi o no s'acabi, tant m'és, però marxar sense veure aquest país dirigint-se ell mateix, o sigui, veure la república catalana... Si em falta això, la meva vida no haurà tingut gaire sentit.
Ha escrit un himne per a la Catalunya independent.
Sí, es titula Himne a la República. La lletra és meva i hi ha posat música en Kitu Pau. De moment hem fet una gravació provisional i aviat farem la gravació definitiva. Tots els que hi estem implicats ho fem de manera desinteressada. Quan la tinguem ben gravada, penso proposar a l'ANC i Òmnium Cultural que s'ho quedin, ho comercialitzin i que els ingressos els serveixin per ajudar a pagar les multes que els han posat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
BIEL DURAN
ACTOR. ENXANETA DELS MINYONS QUE VAN FER EL PRIMER 2 DE 9 AMB FOLRE I MANILLES DE LA HISTÒRIA

“Vam plorar molt; érem conscients que havíem fet història”

Barcelona

Homenatge ciutadà

barcelona

La terrisseria romana d’Ermedàs

CORNELLÀ DEL TERRI
Pròxim capítol: 88. Un segrest tràgic (Cova d’en Massot, Albanyà)

L’escriptor oblidat

SANT JOAN DE LES ABADESSES

Justícia per a Sara Casasnovas

Girona
Mirador

Violència que no tenia adjectiu

Crítica
música

Vestigis d’una revolució

Crònica
el festival més petit de tots

Del més tou a l’opció del joc

Barcelona

Mireia Vilalta obre Mmm’agrada Girona

girona