què hi ha de nou
I no es van posar d'acord
Fa quaranta-dos anys que la Junta de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona va aprovar l'organització d'un congrés en defensa de la cultura catalana. Va ser el 28 de gener del 1975, encara sota la dictadura franquista. Al juny d'aquell any es va redactar el projecte d'organització i a l'octubre es va constituir la Comissió Permanent del Congrés de Cultura Catalana. No va ser fins al desembre del 1976 que se'n va fer la presentació oficial. L'interès civil va anar molt en augment durant aquells mesos.
El primer dels 25 àmbits en què es va desplegar el Congrés de Cultura Catalana va ser el de la llengua. Es van celebrar, doncs, 25 congressos paral·lelament i cadascun va presentar els treballs i les resolucions en una població diferent dels Països Catalans. L'àmbit de la llengua, que va ser el denominador comú de tots els altres, es va tancar a Vic el 25 de setembre del 1977. Els coordinadors van ser Joaquim Torres i Antoni M. Badia i Margarit (Catalunya), Vicent Pitarch (País Valencià) i Aina Moll (Illes Balears).
Aquell dia es van aprovar unes resolucions sobre la llengua catalana centrades en la normalització lingüística, l'oficialitat de la llengua i la concreció del català estàndard. Quaranta anys més tard, aquelles resolucions serveixen per mirar enrere.
Calia passar d'una situació d'anormalitat, aguditzada des de l'any 1939, a una plena recuperació dels usos de la llengua. Per fer-ho, un parell d'institucions s'havien d'ocupar de la planificació lingüística: l'una es podia integrar en l'Institut d'Estudis Catalans i havia d'atènyer tots els Països Catalans (se'n va acabar responsabilitzant el Grup de Planificació Lingüística) i l'altra recauria en les conselleries de cultura de les “administracions autònomes dels Països Catalans” (a Catalunya, es va crear la Direcció General de Política Lingüística).
L'oficialitat de la llengua catalana
La plena normalització implicava, deia una resolució, l'oficialitat de la llengua catalana en els territoris de parla catalana. D'aquí va venir el manifest per l'ús oficial del català i la campanya conseqüent. “Nosaltres, homes i dones que vivim i treballem als Països Catalans, conscients de pertànyer tots a una mateixa comunitat, amb una llengua i cultura pròpies [...] EXIGIM al govern de l'Estat espanyol que sigui restablert l'ús oficial del català a cada un dels Països Catalans”. I això es concretava en l'ensenyament de i en català en tots els nivells educatius, l'oficialitat en institucions i organismes, i el ple ús del català en els mitjans de comunicació.
La crisi va arribar amb la concreció del català estàndard. D'una banda hi havia la posició d'un estàndard comú (que partia, de fet, del català central) i de diversos paraestàndards regionals. D'altra banda, hi havia la posició d'un estàndard que no s'identifiqués formalment amb cap dels dialectes. En aquest cas, l'estàndard i els paraestàndards coexistirien només durant un temps perquè, al capdavall, l'estàndard era un punt d'arribada, no de partida. La discussió estava servida.
