cultura

Cultura

Warhol, el devorador musical

Una exposició a l'Hospitalet reivindica l'ingent llegat de portades de discos dissenyades pel pare de l'art pop

L'antiga fàbrica Can Trinxet ha xuclat l'esperit ‘underground' dels seixanta de The Factory

Sempre que a Andy Warhol l'entrevistaven i li demanaven pels seus gustos artístics, no sabia què contestar i balbucejava coses incomprensibles. En canvi, si li preguntaven per les seves preferències musicals, es podia passar hores parlant-ne. El pare de l'art pop deia que el geni que més l'havia influït era John Cage. I a ell el va homenatjar en l'única cançó que va gravar en tota la seva vida, Silence, un tema d'un minut en què només regnava això, el silenci, tal com havia fet Cage en la seva peça més memorable, 4'33.

Warhol, que es veu que cantava molt malament, només ens ha deixat una composició pròpia, va tenir un grup de rock que es va dissoldre al cap de tres mesos (es va barallar fort amb els altres components, entre ells els també artistes Walter de Maria i Claes Oldenburg), però així i tot la música va ser fonamental en la seva trajectòria vital i artística, així com al seu centre d'operacions, The Factory, dins de la qual “en l'altaveu esquerre s'escoltaven àries de Maria Callas i en el dret, The Velvet Underground”, cosa que explica molt bé el seu eclecticisme. “Warhol tenia una cultura musical omnívora. Es podia passar el matí abduït per la música experimental, a la tarda anar a l'òpera i en acabar sopar en un antre punk”, assegura Javier Panera, comissari de l'exposició Silver Songs. La música d'Andy Warhol, que es va obrir ahir a l'antiga fàbrica Can Trinxet de l'Hospitalet.

La mostra, que es podrà visitar fins al 18 de juny, és una coproducció del Districte Cultural de l'Hospitalet i el festival Loop. La primera sorpresa és la mateixa nau fabril. “Hem volgut recrear-hi l'ambient de The Factory”, avisa Panera. La parets folrades amb paper d'alumini són una picada d'ullet a l'aspecte platejat que tenia el mític local novaiorquès, epicentre de la cultura underground dels seixanta.

I és en aquest escenari on s'explica una història, no del tot coneguda i fins i tot relegada a “marginal” en la carrera de l'artista, avisa Panera, que ell qualifica “d'essencial” per entendre'l millor. És el Warhol dissenyador de portades de discos de tot tipus de gèneres, i no només de rock. Així és com es va començar guanyant la vida molt abans de convertir-se en el gran guru de l'art. Inclús quan va quedar colgat de dòlars amb els seus retrats de celebritats, en va continuar creant. En va arribar a fer 60, un conjunt que s'exposa sencer a Can Trinxet, al costat de fotografies, dibuixos, serigrafies, llibres, revistes, pòsters, pel·lícules, videoinstal·lacions, screen tests (filmacions que feia als seus amics davant d'una càmera fixa), videoclips musicals i diversos objectes i documents realitzats per Warhol o per artistes del seu cercle. Un tot que parla de música però també d'art, de dansa i de moltes altres disciplines artístiques que es van conxorxar en la ment irrepetible d'aquest creador.

Música i art van anar de bracet en l'univers warholià. Però què va ser primer, l'ou o la gallina? “La música, si més no com a laboratori on va experimentar la seva estètica”, precisa el comissari. Això ja es veu clar en les primeres portades que va realitzar, A program of Mexican music, de Carlos Chávez, i Alexander Nevsky, de Prokófiev, ambdues del 1949, en les quals anuncia el seu interès per les imatges preexistents: en una es va apropiar d'un còdex asteca del segle XVI i en l'altra, d'un fotograma de la pel·lícula homònima d'Eisenstein.

L'exposició juga fort amb The Velvet Underground, no podia ser d'una altra manera, i fins i tot gosa aportar una hipòtesi del comissari. “La meva teoria és que durant els dos primers anys va ser més la banda de Warhol que de Lou Reed; els ho va condicionar tot”, indica Panera. A Can Trinxet es pot veure en una pantalla gegant una filmació del primer assaig del grup a The Factory, una trobada que va acabar com el rosari de l'aurora quan la policia va entrar al local escandalitzada pel soroll.

Si hi ha una portada d'àlbum mítica signada per Warhol és The Velvet Underground & Nico, conegut com el banana album, en el qual ni tan sols sortia el nom del grup, bona prova d'aquest domini psicològic que va exercir l'artista en la seva arrencada. Va ser un treball polèmic (i parodiat per molts, com ara en la divertida portada de La Trinca, Trempera matinera, que en lloc d'un plàtan van fer servir una albergínia), però tan o més ho va ser la coberta que va gestar per a Sticky fingers, dels Rolling Stones, el de la famosa bragueta amb la cremallera real –i que a l'Espanya franquista es va censurar–. “Els Rolling van ser la gran passió de Warhol als anys setanta, se'n va enamorar bojament”, sobretot de Mick Jagger, que va convertir en un dels models estel·lars dels seus retrats.

Liza Minnelli, Diana Ross, Miguel Bosé, Aretha Franklin, John Lennon... i molts altres poden presumir de tenir un disc passat pel sedàs artístic de Warhol. No pas Bob Dylan, que fins i tot li va rebutjar un regal, un monumental quadre de la sèrie dedicada a Elvis Presley (un altre dels seus mites musicals). Dylan el va agafar però el va donar al seu mànager a canvi d'un sofà.

Aquest és el to de l'exposició, que a més tindrà un caràcter dinàmic per ser una autèntica Factory, una open house (casa oberta), com la va batejar Lou Reed. Els organitzadors han preparat un programa d'activitats en les quals es barrejarà una mica de tot. Músics, artistes, estudiants, ciutadans i associacions de l'Hospitalet entroncaran la creació contemporània amb l'immens llegat de Warhol, present a Catalunya des del 1975, quan la galeria G de Barcelona li va organitzar la primera exposició a l'Estat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda