Crítica i moderna

Dos anys després del seu primer disc, Si canto enrere, Gemma Humet (Terrassa, 1988) torna amb Encara (Satélite K), un disc marcat pel protagonisme del piano, que Humet toca en cadascuna de les deu cançons; una producció “més moderna” a càrrec de Carles Campón, home de confiança de Jorge Drexler, i el drama dels refugiats i la guerra com a eixos temàtics de la part central del disc. “Em fa ràbia veure que hi ha músics o actors que no es volen pronunciar”, diu Humet, que avui protagonitzarà l'estrena oficial d'Encara a l'escenari del Tradicionàrius de Barcelona. “Sempre dic que els qui tenim la sort de tenir un micròfon al davant tenim una responsabilitat. I, si no l'exercim nosaltres, l'exerciran només els polítics, que son els altres que també tenen micròfon.” A Podries, Humet posa notes a un poema de Joana Raspall (“si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d'ell podria ser teva”, canta la terrassenca) i, a Les veus del mar, aborda una crisi que l'ha fet “plantejar-se on som i què estem fent”. “Sempre penso en el dia que el meu fill [Humet ha estat mare fa tot just unes setmanes] em preguntarà: com pot ser que no féssiu res, davant tot això?” “Cares sense rostre; els han pres la identitat. Rostres sense cara que lluiten per la dignitat”, canta Humet.

L'embolcall de les cançons, però, és un altre reclam del disc, ja que Encara, pel que fa al so, és notablement diferent del seu debut. “El volia elèctric, fins i tot electrònic”, detalla. Haver tocat, d'altra banda, tant el piano a l'hora de gravar el disc, però, és una cosa que no es traduirà en els directes. “Em fa una mica de por amagar-m'hi al darrere”, confessa. “Em continua agradant molt estar al davant...”

Provinent d'una família de músics (el seu oncle era el cantautor Joan Baptista Humet), Gemma Humet, més enllà dels seus dos discos, ha col·laborat amb Toti Soler i Toni Xuclà en diferents projectes.