“Als EUA i al Regne Unit ara ja saben qui és Pla”

És un gran honor, i una sorpresa. A part de l'aspecte personal, crec que és excel·lent que la traducció literària rebi reconeixement públic, ja que sovint els traductors literaris som com gent invisible. La gent llegeix traduccions constantment i, tanmateix, poques vegades pensen que això és el fruit del treball d'un traductor.

A Cambridge no vaig estudiar català, però hi havia un aspecte català en el curs de literatura hispànica, vaig llegir molt sobre Catalunya a l'edat mitjana i vaig llegir Aproximación a la historia de España, de Vicens Vives, que em va impactar molt. A Oxford vaig començar a fer recerca sobre la relació entre intel·lectuals i organitzacions de treballadors a Espanya, i vaig venir a Barcelona per això.

El meu pare era un sindicalista molt actiu, bastant polític; de fet, es va oferir per anar a l'exèrcit al 1939, quan va veure la caiguda de la Segona República. No va venir a casa en sis anys, i jo vaig néixer quan ell va tornar. El meu avi era pastor i el meu pare, un de setze germans, treballava en una impremta. A casa hi havia pocs llibres, però molts diaris, i sempre es parlava de periodisme i notícies.

L'any 2002-3, amb la meva dona, l'escriptora Teresa Solana, vam deixar les nostres respectives feines per instal·lar-nos a Barcelona, ja que estàvem a punt de tenir una filla. Un dia una editorial anglesa em va demanar de traduir La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, i després vaig seguir amb T'estimo si he begut, d'Empar Moliner. Volia fer més clàssics, així que vaig traduir La celestina de Fernando de Rojas, i quan Edwin Frank, de New York Review of Books, em va preguntar si coneixia algú per traduir El quadern gris de Josep Pla, m'hi vaig oferir immodestament.

Sí, després vaig seguir amb Incerta glòria de Joan Sales, una de les més grans novel·les sobre la Guerra Civil. New York Review of Books té molt de prestigi i li donarà una segona vida en anglès. També acabo de traduir la segona part, El vent de la nit (Winds of the Night).

Acabo de finalitzar la traducció d'un altre clàssic, Josafat, de Prudenci Bertrana; és la primera vegada que s'ha traduït en anglès. També un altre llibre de Josep Pla, Aigua de mar, que sembla que serà més difícil que El quadern gris; un recull de vint relats, per Oxford University Press, Barcelona Tales, d'autors com Narcís Oller fins a més actuals; i Matèria grisa, relats curts de Teresa Solana.

Ara ja existeix un cos d'obra traduïda a l'anglès, i els autors catalans tenen més presència al Regne Unit i als Estats Units. Ara ja saben qui és Josep Pla; abans, no. L'any 2014, The Economist va publicar que Uncertain Glory; era un dels deu millors llibres de ficció de l'any, i això ens fa molt més visibles.

Reescriure, posar-te a la pell del llenguatge de l'escriptor. Jo no em puc posar en la consciència de Pla o de Bertrana, però sí que puc endinsar-me en el seu llenguatge, i l'única manera de fer-ho és escrivint, reescrivint, i re-interpretar. Quan vaig llegir Josafat per primera vegada em vaig preguntar si el podia traduir, però aquesta és l'aventura de la traducció, en cada novel·la tens reptes diferents i l'interès de la nostra feina és superar aquests reptes, desenvolupar estils diferents per a cada autor i per a cada llibre. El repte és inventar un estil en anglès el més semblant possible a l'estil de l'autor català.

Quan tradueixes Pla o Rodoreda, la llibertat que tens és aquella de crear una obra que pot ser llegida en anglès com a obra d'art independent, vull dir que ha de funcionar com una novel·la en anglès i alhora ha de ser el màxim de pròxima al llenguatge i l'esperit de l'original.