La capacitat dels altres

La dramaturga i directora Clàudia Cedó ho té molt clar: “Tothom té algunes capacitats i algunes discapacitats.” La impulsora d'Escenaris Especials només entén el teatre com un element inclusiu, que dona oportunitats d'expressar-se a tothom. Admet que els exercicis d'art dramàtic serveixen per a la vida personal: com ara ser empàtic (saber posar-se en el lloc de l'altre) i millorar l'autoestima, que són molt recomanables per a aquests 120 actors d'aquest projecte. Són especials perquè es tracta d'adults amb una gran varietat de trastorns: des d'autisme o paràlisi cerebral fins a exalcohòlics. Són persones en risc d'exclusió social. Que, dalt de l'escena, guanyen la possibilitat d'expressar-se i somiar el que volen. Cedó, que també és psicòloga, afirma que el temps passa volant en els assaigs i que s'ha d'estar disposat a tot perquè no es mouen en les convencions habituals. Com la noia que consulta el clatell de la dramaturga per veure en quin estat arriba a l'assaig (empipada, relaxada...) També reconeix que els personatges han de tenir una evolució lògica: en un assaig professional, un actor és capaç de fer plorar el seu personatge, directament. A Escenaris Especials l'actriu li dirà que no pot plorar en aquell moment, si no ha tingut una evolució emocional progressiva. L'exigència, doncs, és major. Però Cedó, lluny d'estressar-se, ho celebra perquè li demostren tenir una “creativitat immensa, és una imaginació diferent”.

Enguany se celebren els 10 anys d'Escenaris Especials. Avui, aquella aventura que va iniciar-se a la Factoria d'Arts de Banyoles i al Galliner de Girona, suma fins a 120 alumnes. Setmanalment, fan una sessió de 75 minuts. I, des de bon principi, es marquen el repte de presentar un espectacle acabat el curs: “Ens va molt bé que tinguin un objectiu final, ajuda a solidificar el grup.” El resultat és encoratjador (amb alguns hi treballen des del primer any). Si, inicialment, els alumnes i les famílies tenien una certa por, avui tenen una càrrega d'autoestima en cada assaig, “moltes famílies se senten orgulloses d'ells”. Projectes com aquest treuen ferro “al drama actual”. La directora reclama una societat oberta que accepti millor la diferència. Per això reivindica que hauria de fer-se teatre a tot arreu: perquè és una eina molt eficaç per posar a prova les emocions.

Cedó, psicòloga de formació, es distancia del teatre bonista, d'allò de conformar-se, “com és teatre social, ja està prou bé”. Cedó recorda com alguns alumnes s'ho prenen seriosament: “Es diuen esto no es un teatro de tontería, infantil; es un teatro de adultos, muy importante.” Per això, l'autora té una exigència professional amb aquests muntatges: “Fem teatre com una escola qualsevol.” L'autora s'imposa que l'obra funcioni de ritme. No se sent atreta pel teatre de l'oprimit ni per fer un psicodrama. No pretenen, en cap moment, fer teràpia a través del teatre (consultant com ha anat la setmana), tot i que, evidentment, considera que el teatre és terapèutic: ajuda a sentir-se millor, a desenvolupar aptituds de relació amb l'entorn.

Els muntatges parlen del que ells volen explicar: i, habitualment, no tenen gaire interès a presentar les seves mancances, sinó que s'emocionen amb obres que fugen de la realitat i es refugien en una imaginació insòlita. De fet, ella mateixa escriu per al públic muntatges amb una mirada poc convencional. Pot ser el cas de Tortugues o la desacceleració de les partícules; L'home sense veu o Et planto. En la primera s'imaginen com una prova pilot mèdica afecta un pacient (sense ell tenir-ne coneixement!) i que el va fent alentir la seva marxa, el seu pensament. En la segona, s'imagina la relació quasi impossible entre una cangur novella amb un noi autista que es comunica com si estigués en una estació espacial i que hi ha cada cop més dificultats per connectar-se amb la Terra. Finalment, Et planto és la història d'un amor i un desamor juvenil ben normal. Si no fos perquè el noi, en realitat, es triplica en tres actituds davant de la relació. La disputa dels tres personatges masculins (o, de fet, d'ell mateix amb un conflicte interior ampli) dificulta l'entesa amb la seva xicota. Cedó comparteix els coneixements psicològics per fer viable la seva trama, “a vegades, faig tests de psicologia als meus personatges per veure com reaccionarien”, i així que el caràcter dels personatges guanyi en profunditat emocional.

Sempre coordinats amb els equips dels diferents centres o associacions amb què treballen, procuren centrar un punt de treball anual, com ara les habilitats cognitives, l'autoestima, la memòria o l'expressivitat emocional. Acompanyats dels educadors socials, els professors de teatre coneixen les situacions personals i mèdiques de cadascú i, per exemple, com intervenir en cas que es produís una crisi. Però es treballa des de la confiança amb un col·lectiu que, habitualment, es troba al límit de ser exclòs socialment. L'escenari els posa al centre i, lluny d'avergonyir-los, els empodera. En els muntatges, es pot arribar a qualsevol instant d'emoció però sempre s'ha de conduir amb molta delicadesa.

Escenaris Especials va arrencar de la situació laboral de Cedó amb els centres als quals va proposar aquesta aventura. I s'ha anat ampliant. Sense grans recursos (s'ha de comptar amb el suport d'institucions públiques i privades) s'ha tirat endavant aquest projecte sense ànim de lucre. Al costat de Cedó, s'hi ha sumat ara Marta Iglesias, també psicòloga i professora de teatre. Va fer uns mesos de pràctiques per completar el seu màster i, finalment, “s'ha quedat”. Cedó insisteix a treballar amb mitjans professionals (un principi que ja es remarca a l'interior de l'Aula de Teatre de la Factoria d'Arts de Banyoles, sigui per estrenar amb una companyia professional com amateur), “la lluita és fer entendre que els recursos són necessaris: la cultura ha de ser accessible”. L'aproximació als alumnes, sobretot en les primeres sessions, exigeix molta delicadesa perquè alguns d'ells poden portar un elevat bagatge d'ansietat. Però dirigir teatre implica “treure el màxim de cada actor, que tregui el millor d'ell mateix”. Aquest és el repte, sigui a Escenaris Especials com al TNC, sense distincions.

El projecte, que utilitza el teatre com a eina d'expressivitat i desenvolupament personal, celebra el desè aniversari amb un programa d'activitats ampli. Va arrencar amb una exposició en què es retrataven els projectes d'Escenaris Especials. S'hi sumen les representacions anuals de teatre a la fresca. L'objectiu és programar en llocs emblemàtics i sortir del refugi de les parets dels teatres. El 3 de juny es representarà l'espectacle itinerant Banyoles Park en què intervenen alumnes de la Fundació Estany, Centre Canaan, Fundació Mascasadevall i CSM Alt Empordà. La sortida serà des de l'Oficina de Turisme de Banyoles-Hotel Mirallac. Una setmana més tard, l'11 de juny, l'espectacle itinerant serà El rei bastard. Se sortirà dels Banys Àrabs, a la plaça dels Jurats de Girona. Hi intervindran alumnes de la Fundació Ramon Noguera, Fundació Astres, Escola Palau, Can Font i CSM Girona. Si l'any passat van decidir muntar un espectacle conjunt, La revolució, aquest any la trobada festiva serà la Gran Gala 10 Anys, el 25 de juny al Teatre Municipal de Girona. Es demana que tothom vesteixi d'etiqueta i promet ser una vetllada amb glamur, luxe i espectacle amb una entrega de premis plena de sorpreses. Els convidats principals són els mateixos alumnes, les seves famílies, educadors socials implicats, amics del projecte i l'equip d'Escenaris Especials. Però també està obert al públic en general: les entrades ja estan a la venda. La darrera activitat adreçada a tot el públic és la IV Jornada de Teatre i Psicologia, un cicle de conferències sobre teatre i salut obert a professionals, estudiants i interessats en la utilització del teatre com a eina per conèixer i i gestionar la salut emocional.

Escenaris Especials és una activitat que ensenya molt. Aprenen els alumnes però també els professors i educadors. Donen nous canals de comunicació i de relació amb, sovint, persones amb dificultats d'expressió. Escenaris Especials se suma a treballs similars com els de la dansa integrada (es coreografia amb artistes de diferents capacitats) o els tallers del Femarec, que durant una pila d'anys ha dirigit Glòria Rognoni (l'any passat se'n va desvincular), creant escenes tendres i divertides amb els alumnes del centre. Cedó és sincera quan diu que hi ha alguns actors de les seves escoles que podrien ser professionals, perquè parlen amb el personatge molt ben interioritzat. Però també admet que “és delicat saber si suportarien la repetició; s'ha de vigilar que no es descompensin: l'ètica és el primer”. Per això, cal celebrar aquesta experiència setmanal que desperta inquietuds i ganes de relacionar-se del centenar d'alumnes i que permet donar-los un petit aparador on ser protagonistes però també jugar a imaginar allò que els agradaria que passés.