Música

música

novetat discogràfica

Biflats vol exportar el so genuí de la cobla arreu del món

La nova formació gironina ha gravat el seu primer disc, ‘Catalan fanfare!', amb 23 músics i en 5 estudis diferents

“Volem portar la cobla a les barraques de festa major, amb un esperit de fanfàrria que sigui alhora trobadoresc, dins d'una estructura pop. Exportarem el so únic i genuí de la cobla arreu del món, quan siguem un país normal, i l'encomanarem a les noves generacions”, expliquen els dos principals impulsors del projecte Biflats , el blanenc Xavi Pendón (composició, arranjaments, veu, tenora i clarinet) i el sarrianenc Edgar Massegú (lletres, veu i percussions), líder de PulpoPop, on també toca Pendón. Biflats no és, evidentment, una cobla convencional; és una formació de tretze músics que reforça els instruments de la cobla tradicional amb bateria, percussions, veu i tuba. En directe toquen de peu i la seva posada en escena és més pròpia d'un grup de pop o rock.

En el seu primer disc, Catalan fanfare! (Picap) han participat 23 músics, que han gravat en cinc estudis diferents: el Soundclub de Salt, el Kápita de Blanes, L'Indi de Santa Eulàlia de Riuprimer, Sol de Sants de Barcelona i 5Grama de Girona. El resultat és “un disc fronterer” en el qual “tot passa en la frontera entre Catalunya i França”. Ho diuen per cançons com ara El bou de Portbou –que “passa la frontera amb les pilotetes dintre”–, l'adaptació de la tradicional Muntanyes del Canigó, la Cúmbia del Pirineu i el primer single i videoclip, Pèl a les aixelles, que respon a “una pregunta transcendental en les cultures catalana i occitana”. “On t'està el pèl a les aixelles? El pèl a les aixelles s'ha immolat, per culpa de la indústria de la bona olor?”, canten en aquest tema que té com a icona –cada cançó amb lletra es relaciona en el llibret del CD amb una imatge– l'assecador de cabells.

Biflats –el nom sorgeix d'una conya de músics, entre bemolls i xiflats– fusiona sonoritats mediterrànies amb aires balcànics i de les fanfàrries de l'Europa de l'est i, fins i tot, el reggaeton, per crear una música 100% ballable cantada en català, castellà, francès i serbocroat (Pijem me mangava).

Els membres de Biflats han format o formen part de grups com ara Els Pets i Sau i de cobles i orquestres com ara La Principal de la Bisbal, la Costa Brava, la Flama de Farners, la Gira-Sol i la Principal del Llobregat. Adrià Dilmé, de Germà Negre, canta a Muntanyes del Canigó, i Marcel Dalmau és la veu en altres cinc temes. El repartiment es completa amb Joan Gómez Clapers, flabiol; Adrià Sánchez i Jordi Casas Turón, tibles; Xavier Santandreu, Jordi Guixé i Ferran Miàs, tenores; Raül Gallego i Jordi Sacristán, trompetes; Darío García, trombó; Eduard Prats, Gerard Serrat i Eloi Planiol, trombons i fiscorns; Miguel Ángel Gracia i Oscar Bas, bombardins; Moisès Hidalgo, tuba; Pep Sànchez, contrabaix i baix; Pep Solà, bateria; Adrià Bauzó, flauta travessera, i Lluís Costa, cors.

En directe, Biflats van debutar el 2016 a Reus i aviat se'ls veurà en festes i festivals de tot Catalunya, com a mínim. Ja és segur que actuaran a la festa major de Blanes i a la Fira Mediterrània de Manresa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda