Art, viatges i plaers

Viatjar, estar sempre envoltat d'art i lliurar-se al bon viure. S'imaginen una manera d'estar al món millor que aquesta? Oleguer Junyent (Barcelona, 1876-1956) no se la va haver d'imaginar: la va viure tal qual. Junyent va ser un dels personatges més singulars i populars de la Barcelona del seu temps, l'aura bohèmia del qual perviu al carrer Bonavista 22, a Gràcia, on tenia el seu estudi. Aquest espai, un dels més fascinants i amagats de la ciutat, ha quedat congelat en el temps. Tot està com ell ho va deixar abans de morir. “Fins i tot l'olor és especial”, diu la seva hereva, Sabine Armengol, que acaba de rebre del seu pare, Oleguer Armengol, mort sobtadament l'any passat, la responsabilitat de mantenir-lo i impedir que es converteixi en una altra Barcelona desapareguda.

Si el visiten –si volen, poden, a través de l'empresa Cases Singulars– tindran l'estranya sensació que en qualsevol moment pot aparèixer aquell home “de caràcter jovial, amb una joie de vivre que el convertia en la millor companyia. Aquí, en el seu sancta sanctorum, rebia els seus amics, organitzava memorables concerts i festes i es delectava amb la contemplació dels nombrosos objectes de la seva col·lecció i amb la lectura dels magnífics volums de la seva biblioteca, molts d'ells dedicats pels mateixos autors”, explica Clara Beltrán, especialista en el col·leccionisme català de la primera meitat del segle XX i que està treballant la tesi doctoral sobre la figura de Junyent.

Va ser tantes coses que el fan inabastable. Pintor, escenògraf, decorador, col·leccionista, antiquari, fotògraf amateur i apassionat dels viatges. I un imant d'amistats, des de Picasso, a qui va córrer a visitar quan el geni va fer el seu primer, i miseriós, viatge a París, fins a Francesc Cambó, amb qui va compartir repòs i diversió a bord del Catalonia, el famós iot que el fundador de la Lliga es va comprar als anys vint –i on diuen que s'amagava quan el vent polític no li bufava a favor.

Junyent, un tros de personatge, ha estat l'estímul irrefrenable per organitzar dues exposicions a l'Arxiu Fotogràfic (oberta fins al 14 d'octubre) i al Museu Marès (fins al 7 de gener), no pas antològiques sinó centrades en la seva trilogia de plaers: l'aventura, el col·leccionisme i la bona vida.

De fet, duia la gresca a la sang. Descendia d'una família vinculada al món de la festa, en la qual el seu avi, Sebastià Junyent, l'espardenyer del Born, havia assentat les bases del carnaval barceloní.

Ell també n'era, del Born, i les seves ànsies per conèixer món el van empènyer a rodar-lo en un viatge mític que va durar onze mesos del 1908 i del 1909. A la Barcelona de l'època no es parlava de res més que de la volta al món que estava fent Junyent, i se'n va seguir parlant durant temps perquè a la tornada va traduir les seves experiències en una exposició i en un llibre que es va convertir en tot un best-seller. “Va fer somiar tota una generació de barcelonins”, remarca el director del Museu Marès, Josep Maria Trullén. Per títol li va posar Roda el món i torna al Born, popularitzant així fins als nostres dies el simpàtic rodolí. I aquest és també el títol que s'ha posat a la doble exposició.

L'Arxiu Fotogràfic ressegueix el seu periple pel globus terraqüi –atenció perquè Junyent va ser el primer català a pujar l'Himàlaia– en una exposició que ha estat possible gràcies a la cessió en comodat el 2014 de gairebé 2.000 fotografies seves. Encara que ho pugui semblar, no va ser només un viatge per plaer sinó per “trobar idees per a les seves escenografies, d'aquí que les fotografies sempre tenen una visió artística”, precisa Rafel Torrella, conservador de l'Arxiu Fotogràfic. I és que Junyent va ser “el gran escenògraf de la generació modernista”, destaca Trullén. Va fer decorats wagnerians inoblidables per al Liceu, com el que el 1913 va realitzar per a Parsifal inspirat en les pintures romàniques del Pirineu tot just acabades de descobrir.

Amb l'art va viure un idil·li etern. Vivia literalment colgat d'obres, com ho delata el seu taller tan ben conservat. Les col·leccionava i també hi comerciava. Tot i que no tenia una botiga d'antiquari oberta, va ser “un dels agents més espavilats del seu temps, amb bon ull i millors contactes, ja que era amic dels principals marxants internacionals. Això, unit als seus profunds coneixements sobre art, el va convertir en el perfecte intermediari o assessor de destacats col·leccionistes, molts dels quals es trobaven entre els seus amics més pròxims, com Lluís Plandiura i Francesc Cambó”, assenyala Beltrán.

El Museu Marès hi té molt a dir sobre això, ja que el seu fundador, Frederic Marès, també va ser un dels malalts de l'art al qual Junyent va proveir d'obres importants. Marès era disset anys més jove i en Junyent hi va veure un model. Aquesta sensibilitat col·leccionista tan propera és la raó de ser de l'exposició que presenta el Marès, tot fent dialogar els seus tresors que van passar per les mans de Junyent amb algunes de les obres més icòniques que aquest seguia posseint a la seva mort, com ara l'espectacular (fa gairebé dos metres d'alçada) talla de fusta policromada dedicada a sant Miquel arcàngel (segle XVII) atribuïda a Luisa Roldán, la Roldana, que mai fins ara havia sortit del temple del carrer Bonavista.

Beltrán precisa que Junyent va erigir una col·lecció “eclèctica, integrada per obres de moltes tipologies i èpoques, amb una predilecció pel període medieval. Constava majoritàriament de talles, pintures romàniques i gòtiques, teixits, tapissos, puntes, indumentària, peces d'orfebreria, mobiliari, ceràmica...” Ara bé, la joia de la corona era el seu fons d'arquetes (en tenia gairebé 300), un objecte, per cert, que Marès també va tenir en gran estima. I diem era perquè, malauradament, quan va morir, va ser venuda al col·leccionista mallorquí Bartolomé March, i que els hereus del qual acabarien dispersant. A l'exposició del Marès es pot veure una de les poques arquetes que la família Junyent continua atresorant.

Amb Marès hi va haver bona sintonia, però és que amb Cambó el vincle va ser íntim. També van compartir la passió per l'art –Junyent el va iniciar en el col·leccionisme subministrant-li el seu primer Greco, que podem contemplar al MNAC– i el dolce far niente navegant pel mar. I aquesta és l'altra història que s'explica al Marès, a través dels dibuixos i de les aquarel·les que va fer Junyent dalt del Catalonia. Cambó el convidava tots els estius. D'aquells viatges, el cèlebre polític en diria anys més tard que van ser els moments més feliços de la seva vida.