Teatre
Dones, ara sí, al TNC
La programació del TNC 17/18 incorpora la veu femenina de forma notable com a veu que es revolta a les convencions i que reivindica la dignitat
El TNC prepararà un Epicentre de Lluïsa Cunillé amb estrenes, revisions i un cicle acadèmic
Canvi radical en la presència femenina en la cartellera del TNC. Si fa dues temporades, només figurava Carme Portaceli i la dramaturga Carmen Domingo (Només són dones) i la versió de Carlota Subirós de Maria Rosa, i en aquesta Magda Puyo dirigia un text de Lars Norén i hi havia les dramatúrgies de Teresa Vilardell en un projecte social (Llull a la ciutat nova) i Victòria Szpunberg a Lucis et umbrae, ara el canvi és radical. En principi, perquè l’Epicentre es dedica a Lluïsa Cunillé (s’estrena Islàndia,es fa una versió d’òpera de cambra d’Après moi, le delúge) i es prepara un cicle acadèmic amb institucions internacionals). Però també hi ha les direccions d’Helena Pimenta (El perro del hortelano), Alícia Gorina (Blasted de Sarah Kane) i, de nou, Portaceli i Subirós. Szpunberg i Raquel García Tomás redactaran un monodrama per obrir La consagració de la primavera, amb els alumnes de l’Esmuc. I, finalment, Sasha Waltz presentarà, 25 anys després de representar-se en el Grec (que dirigia Albertí), Allee der Kosmonauten.
El moviment de reivindicació #onsónlesdones no hi té a veure, segons sembla. Albertí no defensa la visualització de les dones com una reivindicació feminista sinó com una evidència que són, sovint, les dones, les que trenquen les pautes convencionals de la societat per ampliar la contemporaneïtat. Per això, Albertí creu que la seva programació parla de la identitat i de la recerca de la dignitat, més enllà de gènere.
Ahir es va anunciar la cartellera per donar pista a la venda d’abonaments. L’any passat, van batre els rècord amb 4.613 abonaments. Els primers que es venen són els de 10 espectacles. Els abonats tenen de temps fins al 13 de juny també per comprar entrades puntualment amb un descompte del 15%. A partir del 14, la venda és per a tot tipus d’espectador. L’abonament és, avui, la màxima garantia de disposar de lloc assegurat abans que arrenqui la temporada. A l’espera de completar aquest curs, la gerent Mònica Campos ja assegurava que estaria per sobre del 84%, una xifra molt bona tot i que no arriba a superar la del curs passat. La temporada 17/18 tornaran a posar a la venda unes 120.000 entrades, en total.
D’entre els 25 títols que es programaran destaquen experiments com el de Frankenstein (de Mary Shelley), en què Àngel Llàcer compartirà protagonisme amb Joel Joan, dirigit per Portaceli. O l’estrena de Josep Maria Miró a la Sala Gran amb Temps salvatge, (un text que ha d’entregar tancat en una setmana, insistia pressionant irònicament albertí a l ’autor i director)sobre com la societat occidental projecta la part podrida d’un mateix en els immigrants. Posa d’exemple les denúncies de violacions a Europa per part de refugiats pel Cap d’Any del 2016. Es va veure que no era cert. Però “al del 2017 es van practicar detencions preventives a refugiats”, s’exclama Albertí. També de desencant social és la programació de Sasha Waltz. L’obra, del 1996, es va estrenar quan només feia quatre anys de la reunificació de Berlín: brillava l’esperança d’una Europa integradora. Vint-i-cinc anys desprésaquella mirada utòpica contrasta amb la desconfiança d’avui entre els europeus. També Boira, de Lluïsa Cunillé, fa un retrat fosc a la celebració dels 25 anys de la caiguda del mur de Berlín.
LA XIFRA
Wilde, Shelley, Miró i Cunillé, entre els lúcids
Xavier Albertí combrega amb la idea de Toni Casares que la dramatúrgia catalana té molt bona salut. A Catalunya, i també fora de Catalunya. Pel director artístic del TNC, no assistir a una funció de Lluïsa Cunillé o de Josep Maria Miró seria equivocar-se, com els qui als anys setanta van ignorar els treballs de Harold Pinter, a Londres. D’entre la vintena d’autors, Oscar Wilde, Mary Shelley, O’ Neill, Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall, Cunillé o Miró, van assentar les bases teatrals o culturals que, anys més tard, es consolidarien. Per això, insisteix Albertí, són de plena actualitat la mirada de Shelley sobre el monstre de Frankenstein (avui la preocupació és per l’aparició dels robots, per exemple) o és convenient repassar O’Neill per entendre el fenomen de Donald Trump a la Casa Blanca. El diàleg entre Maragall i Capmany va consolidar un plantejament de la cultura ambiciós, en què encara ara hi ha camp per recórrer. Albertí defensa recuperar aquest debat militant quan la cultura ocupa un espai residual en l’univers polític. Wilde signa una obra crepuscular (La importància de ser Frank) poc abans de ser condemnat per sodomia que l’arrossegarà a una crisi personal similar a la historia convulsa d’Europa. Sarah Kane va blasmar el teatre de la violència, fet que va provocar un fort rebuig entre el sector més purista, ja que retrata una societat molt agressiva. El TNC signa un cartell d’autors (masculins o femenins) lúcids que s’avancen a la societat.
