El retorn de Subirachs

“Per a Subirachs era tan important dissenyar la barana d’un pàrquing com esculpir la façana d’una catedral”, diu la filla de l’artista, la historiadora de l’art Judit Subirachs, que alhora és una de les seves principals estudioses. De la barana del pàrquing se n’ha parlat poc des que gent amb poca sensibilitat la va desnonar recentment del seu lloc, el passeig de Gràcia. I de la façana de la catedral és del que fa anys i panys que es parla, com si Subirachs fos artista d’una sola obra, el conjunt escultòric del temple de la Sagrada Família. I, no, va ser un creador molt prolífic: el seu catàleg, encara en procés, suma més de 4.000 obres.

“A Subirachs no cal reivindicar-lo, sinó redescobrir-lo”, apunta la historiadora de l’art, feliç que hagi arribat el moment que ho farà possible: la inauguració de l’Espai Subirachs avui en una jornada de portes obertes que durarà tot el dia. Finalment i després d’un llarg i complex camí, la voluntat de l’artista de posar a l’abast del públic part del seu llegat s’ha complert. Va lluitar molt en vida per aconseguir-ho, i no se’n va sortir. Tenia preparats tots els continguts, integrats per mig miler d’obres creades sense la pressió de cap client i, per tant, amb total llibertat. Era el Subirachs més pur.

Tres anys després de la seva mort, els seus hereus han trobat la manera: finançant íntegrament el projecte, cansats d’esperar la reacció d’alguna institució. La seu de l’Espai Subirachs és una planta baixa de 300 m² situada al carrer Batista, 6, al Poblenou, el barri on va néixer l’artista just fa 90 anys. És un emplaçament especial ja que a quatre passes hi ha la seva casa natal i encara una mica més a prop la seva escola, la cooperativa Pau i Justícia, seu actual de la Sala Beckett. Al barri hi ha molta alegria per aquest “retorn” d’un dels seus artistes insigne. Moltes entitats s’han ofert a col·laborar, com els voluntaris que gestionen la Torre de les Aigües, a la qual Subirachs va dotar de caràcter d’icona en les seves obres.

L’espai és molt més petit del que els tres fills de l’escultor haurien volgut (cal insistir-hi: no han rebut ni un cèntim d’euro d’ajuda), però així i tot hi llueixen esplèndidament les 100 obres que s’han seleccionat per a l’exposició. El recorregut és cronològic i permet fer-se una idea precisa de l’evolució creativa de l’artista, des dels seus orígens d’influència noucentista, passant per la seva etapa expressionista que s’obre arran d’un viatge a París el 1951, sense oblidar els seus anys d’entrega a l’abstracció amb el debut als carrers de Barcelona de les primeres obres d’aquest estil, i fins al seu flirteig amb una figuració impregnada d’experimentació. Subirachs no va parar mai de crear aquesta línia de treballs més íntims, ni tan sols quan, als 60 anys, va rebre l’encàrrec de la façana de la Passió. La polèmica es va desfermar amb insults cap a la seva obra i, el més greu, a la seva persona. “Hi va haver una època que era moda anar en contra de Subirachs”, recorda la historiadora de l’art.

A l’Espai Subirachs no hi ha cap referència a la seva intervenció en el temple de Gaudí, la més mediàtica de les seves 150 escultures que estan situades a l’espai públic, d’aquí i d’arreu. Sí que es pot veure en versió petita alguna de les seves peces més emblemàtiques, com el monument al president Macià, “molt més ben aconseguida que no pas la que s’alça a la plaça de Catalunya”, a parer de la seva filla.

Aquí, al cor del Poblenou, el que s’imposa és aquest altre Subirachs silenciat, invisible en els museus del país “com tots els artistes de la seva generació; massa joves per ser al MNAC, massa grans per ser al Macba”, lamenta Judit Subirachs, que vol que el museu del seu pare sigui també l’espai simbòlic per a tots ells. Durant el que queda de 2017 no es cobrarà entrada. L’equipament només estarà tancat els dilluns. No hi ha excusa per no anar-hi.