No creure en la humanitat

El cinema no confia en la humanitat. Aquesta podria ser una sintètica conclusió a què es pot arribar després d’haver visionat prop d’una cinquantena de pel·lícules en el festival de Canes. És evident que si el cinema esdevé un mapa de tot allò que passa en la nostra contemporaneïtat, un cop revisitat tangencialment aquest mapa podem veure que allò que s’acaba imposant és un sentiment marcadament nihilista. Per la pantalla de Canes hem vist històries de refugiats que busquen i no troben nous horitzons, relats sobre burgesos que miren enrere, discursos sobre l’omnipresència del terrorisme al cor de la societat però sobretot hem vist molta cosa podrida situada en el cor de les societats benestants.

Els antics països de l’est semblen viure en un sentiment de corrupció perpètua d’on sura tot allò pitjor dels instints més violents i fastigosos de l’ésser humà. Els Estats Units s’han convertit en un gran dipòsit d’escombraries, en què darrere el benestar s’amaga el mal viure i la misèria moral. De la seva banda, Europa no és res més que una mena de gran reserva d’estruços que amaguen el cap sota la sorra per no veure, ni prendre consciència de tot allò que ens envolta. En aquest món esquerdat els fantasmes del present conviuen amb els fantasmes i les vexacions del passat, sense que hi hagi consciència del pes que això significa, mentre en l’àmbit personal la massiva presència de pel·lícules sobre dobles diversos no feia res més que reforçar-nos en la idea del doble mirall. Darrere allò que som podem descobrir que als ulls dels altres també tenim algú pervers en les nostres malaltisses ments. Probablement qui millor sintetitza aquesta cosa és l’agent Cooper de Twin Peaks reconvertit també en el personatge del malèfic Bob. La qüestió de fons no és que el cinema mostri la violència o que cada cop sigui més truculent, sinó que el cinema ja no confia en el seu present i això li dona un caràcter marcadament malaltís.

Mentre que fa uns anys a les sales semblava que triomfava un cert cinema de la felicitat en què s’explicaven històries de personatges que buscaven i trobaven la calma, en la temporada vinent veurem moltes pel·lícules de gent que ni busca ni troba cap esperança. Les tenebres s’han imposat davant de la llum. Probablement per això, en el Festival de Canes gairebé no hi ha hagut comèdies i aquells que han celebrat l’existència encara possible de la bellesa del món són els vells o els cineastes del passat. Hi ha tres exemples que em semblen extraordinaris per tot allò que aporten de contrapunt al miserabilisme. El primer és d’una dona de 88 anys, Agnès Varda, que a Visages, villages viatja per França, filma rostres i ratifica la seva creença en el món. El segon ha estat el cineasta Abbas Kiarostami, que com a llegat personal ens ha deixat una cuidada filigrana en què mostra la bellesa, però també ens recorda que la crueltat i la violència ja estan en la natura.

Finalment, hi ha una petita pel·lícula portuguesa titulada A fábrica de nada, dirigida per Pedro Pinho, que a partir d’una història de crisi industrial mostra com altres formes de revolta encara són possibles. No són les úniques pel·lícules que han mostrat la llum, però sens dubte són les millors.